Victòria

Em refereixo a la reina, a aquella adolescent fràgil que el 1837 va ser coronada com a reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i que al cap de seixanta-tres anys, en començar el segle XX, va morir portant el títol afegit d'emperadriu de l'Índia i havent donat nom a tota una època. El regnat va estar marcat per la mort del marit, Albert, un cosí alemany (ella també era de mare alemanya) amb qui van tenir nou fills, però que li va deixar trenta anys de viduïtat per endavant. La reina tenia quaranta-dos anys i, des de llavors, es va tancar a palau fins a convertir-se en una mena d'icona institucional, allunyada del món i dels seus súbdits. Ara l'escriptor A.N. Wilson n'acaba de publicar una monumental biografia, un gènere de sòlida tradició que té lloc reservat a totes les llibreries d'Anglaterra. Els darrers anys (per a irritació d'alguns historiadors) ha sorgit un subgènere de la novel·la històrica que té molt d'èxit, la bio-ficció, és a dir, biografies novel·lades que els escriptors defensen adduint que, des de la imaginació, s'aporta llum i perspectiva a la fredor de les dades històriques. Potser per això el nou llibre permet percebre Victòria com un ser humà i no com una institució. L'autor la presenta com una dona amb sensibilitats perfectament modernes que no lliguen precisament amb les convencions que associem a l'adjectiu victorià. És el cas de l'afecte que va desenvolupar, de vídua, pel seu assistent John Brown, un xicotàs escocès de classe baixa amb qui, segons alguns testimonis, es va fins i tot casar secretament. Hi ha algun detall marca monarquia britànica. Per exemple quan en una carta es queixa que s'ha quedat sense el govern presidit per Lord Salisbury “no per res d'importància, sinó merament pel recompte de vots emesos”. El nou biògraf de la reina Victòria hi posa també el seu toc d'humor anglès quan diu que el títol d'Empress of India ara semblaria més apropiat per a un vaixell o un tren, o potser per a una raça de porcs. Pobra Vicki!