Comença el 10-N

Rosa Díez, fa tres dies entrevistada per Mònica Terribas, es reafirmava en la seva oposició a la consulta en nom de la llei i en el seu rebuig a tot nacionalisme que no fos el seu. Però constatava un fet no menor: si els electors de Catalunya, fent ús del dret democràtic a votar en totes les eleccions que se'ns presentin, de forma reiterada dóna majories notables a forces independentistes, Espanya haurà d'abordar el problema. Pocs dies abans, el líder de Societat Civil Catalana feia unes consideracions més clares encara: si una majoria persistent vol la independència l'obtindrà. Raó expressada de forma similar fa dies per Miquel Iceta. En conclusió, com que CDC, ERC i CUP, que ocupen bona part dels espais que van des de la dreta liberal fins a l'esquerra més alternativa s'han situat en el carril independentista; com que la majoria de votants d'Unió, d'IC-V-EUiA i una fracció important del PSC s'han incorporat –i més que se n'incorporaran– a la demanda de l'estat propi; com que l'única força que respon sense un bri de flexibilitat davant de la qüestió té un futur marginal a Catalunya; com que sabem que això és així, totes les eleccions a partir del 10-N, siguin municipals, generals, autonòmiques, europees ( i possiblement al si de les grans institucions civils del país) esdevindran plebiscitàries.

La casta de l'Estat ha cremat els seus vaixells. Nosaltres seguirem navegant a motor, a vela o a rem. Sense aturador. Per començar aquest procés el 10-N, ens convé un 9-N massiu, pacífic i endreçat. La unitat dels representants institucionals (Generalitat, Parlament, ajuntaments) és bàsica. La seva capacitat de sacrifici, també. Una represàlia individualitzada a un polític, jutge o funcionari pot progressar. Però si la valentia correspon a uns quants centenars i, encara millor, a uns quants milers de personal públic, l'aparell judicial, la brigada Aranzadi, quedarà en evidència com a instrument partidista; i acabarà col·lapsant el sistema. Estic convençut que la defensa corporativa que fan els sindicats de funcionaris dels seus membres esclatarà en totes les seves dimensions. En aquest sentit de previsió de represàlies, no estaria malament davant del tuf de franquisme que estan agafant els esdeveniments, de preveure un mecanisme de caixa de resistència i solidaritat com la que hi havia sota la dictadura, destinada a protegir els qui se l'han jugada pel bé comú.

També estem convençuts que des de les institucions es cercaran tots els revolts legals perquè el 9-N ens puguem recomptar. I també sabem que l'ANC i l'Òmnium ens facilitaran les directrius perquè el 70% i escaig de persones que volen votar puguin expressar d'una forma eficient jurídicament el seu desig el 9-N.

En canvi, no crec que toqui als moviments socials definir quin tipus de llistes s'hauran de fer en les successives eleccions plebiscitàries. Perquè ja hem quedat que totes ho seran. Només una cosa, molt important, clau, cal que
exigeixin als partits: una clàusula programàtica clara de suport a la independència i de compromís a configurar governs o acords de governabilitat que incloguin aquest punt com a prioritari.

Mentrestant, anem pensant, vagi com vagi el 9-N, com continuem fent virar l'opinió pública internacional a favor de la nostra causa democràtica. Com aprofitem tots els drets individuals a la llibertat d'expressió, manifestació i vaga, per d'una forma intel·ligent i dosificada anar posant el dit a la llaga i recollint més consensos solidaris. Com aprofitem la immensa capacitat d'influència en el lliure mercat per part de quasi dos milions de persones que alhora que han estat manifestants poden esdevenir consumidores conscients del que es juguen en cada acte de compra.

En aquesta marató d'obstacles caldran relleus. I és lícit que algú es cremi o es cansi; però el relleu ha d'estar preparat. Recordem l'inici de l'article, la perseverança guanyarà