Oli

Anem de cara a l'oliva. Bé, no encara, perquè encara no fa fred. En tot cas les 5 DOP catalanes de l'oli han premiat aquesta setmana al Bartrina de Reus, i en la tercera edició, tres prescriptors. El catedràtic de nutrició de la URV, membre de l'IEC, Jordi Salas-Salvadó; el cuiner i gastrònom Pep Nogué, i el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera. Al Cicle de la terra natal, Artur Bladé Desumvila diu: “L'oli, clar i daurat, és llum concentrada, baume per les ferides, aliment per al cos i fins salvació d'ànimes a l'hora de la mort.”

És clar que la mecanització del camp i dels sistemes d'elaboració han anat aparcant cofins, i melangies. Joan Amades al seu costumari llista varietats: “aragonesa, arbequina, bagot, morruda, becaruda, borda, bordissa, boteruda, calaceita, grossal, corbella, coribella, verdiella, roballa, farga, fulla de salze, mallorquina, mançanella, menuda, negreta, menza, morruda, dels reguers, olesana, petroneta, picotuda, rogeta, rojala, sevillana, solivenca, terralta, tinenta, vera i verderola” i encara hi podríem afegir l'argudell o la llei de Cadaqués. L'olivera és un arbre fort i resistent, n'hi ha de mil·lenàries, però és clar que la majoria no en sabríem distingir dues d'aquests tipus d'olives. I és que sembla que ho sapiguem tot de les coses efímeres, i que en canvi no sapiguem res de les permanents, d'aquelles que ens transcendeixen.

Uns dies abans al mateix Bartrina el mallorquí Toni Gomila hi interpretava el seu èxit Acorar (que tornarà a fer temporada a Barcelona), on fa aquesta queixa. Sabem destriar entre un Golf GTI o GTX, o un Iphone 3 o 4, però no una pomera o perera, cirerer, alzina o om. Els humiliem amb el genèric arbre. Les paraules, diu Gomila, ens diuen qui som, i “si canviem de paraules, canviem de món”. És clar que els canvis d'activitat ens fan canviar de vocabulari, però aniria bé fer un esforç, un més, per no perdre el nom de cada cosa, com no hem perdut el gust pel bon oli d'oliva.