La importància del món local
Quan el president de la Generalitat, Artur Mas, va rebre de la mà dels representants locals el seguit de mocions aprovades per ple en favor del dret a decidir i la consulta del 9 de novembre (920 dels 947 municipis), el President va poder viure a la seva pell la força que el món local català té quan s'articula i actua conjuntament. De fet, i més enllà de la simbologia política i la foto del passat 4 d'octubre –emulant també la força desplegada pel municipalisme els anys 1913 i 1918 en defensa de l'autonomia de Catalunya–, en el seu discurs Mas no es va oblidar de d'agrair a tots els alcaldes la feina que fan en la gestió crítica de la quotidianitat.
No estic d'acord amb aquells que asseguren, urbi et orbi, que hi ha hagut un debat nul sobre les conseqüències d'una hipotètica independència de Catalunya. De debat, n'hi ha, i seriós algunes vegades, sigui per exemple en cicles organitzats per les universitats –el mateix que va fer la UVic-UCC, Catalunya, cap a l'Estat propi? amb motiu de la celebració dels seus 15 anys– o el projecte Àgora que l'associació El País que Volem organitza diàriament, fins al 9-N, al parc de la Ciutadella. Ara bé, sí que cal fer autocrítica i plantejar-se que, en determinades ocasions, la febre independentista no ens ha deixat tenir una visió prou holística dels reptes socials que vivim avui en dia, sobretot, quan apliquem una mirada microscòpia a l'ecosistema de cada municipi del país. Avançar cap a l'estat propi no es pot fer sense autocrítica, el país no s'ho pot permetre.
El reconeixement que el president Mas va fer als alcaldes i alcaldesses que lideren els reptes socials que afronten els nostres municipis és un pas important per ressituar els frames dominants d'aquest procés, que en poques hores ha viscut massa tensions. Per una banda, que ningú s'oblidi que aquest país vol ser independent per poder viure millor, i no pas per una bogeria sorgida de la ment d'uns il·luminats que des de la plaça Sant Jaume o el Palau del Parlament tenen ganes de fer la guitza. Però, per l'altra, i en l'actual context de crisi econòmica permanent, la gestió del dia a dia recau principalment en l'administració local, aquella més propera a les necessitats dels ciutadans i la que coneix més bé els seus problemes; uns ajuntaments amb problemes a la caixa a causa de les relacions de tibantor entre Estat i Generalitat a l'hora de negociar el finançament del país.
L'època de vaques grasses fa temps que s'ha acabat i la “gestió de l'escassetat i el conflicte [d'interessos]” –com explicava en una xerrada de pressupostos participatius a Vic el professor Ismael Blanco– és un repte per a totes les administracions. Els nostres alcaldes i alcaldesses afronten moments en què han de desplegar els seus millors dots de lideratge social per atendre les necessitats dels veïns, a la vegada que fan mans i mànigues per aconseguir que ajuntaments i entitats socials (Càritas, per exemple) treballin agafats de la mà per mantenir uns nivells de benestar comunitari que abans del 2008 es donaven per suposats i garantits. Malgrat alguns pobles on hi ha batlles que han estat alumnes avantatjats de com sanejar les finances municipals, estrènyer-se el cinturó és avui una obligació per a molts governants municipals, lligats de mans i peus a causa de la conjuntura o les rèmores d'antics electes que van estirar més el braç que la màniga. Sabent, el president, el cost polític i social que suposen les retallades, aquell epíleg del seu discurs era una de les parts més necessàries de tot ell. Segur que, al final, ha estat la part que els alcaldes van agrair més.
