Ara és l'hora, efectivament
Els antics miraven els astres, el vol dels ocells, les entranyes dels animals, l'oracle. Per l'iniciat procés català, no valdria ara emprar aquestes arts. Però sí utilitzar dues coses: la primera, decisió, unitat, estratègia i paciència. I la segona, mirar on és l'obstacle principal, i en quin moment es troba. Pel que fa a la primera qüestió, caldria que tots els que empenyen el procés en tinguin les ganes suficients, i no afluixin; segueixin units, estableixin una estratègia a mitjà i llarg termini –tota pressa resultarà, en aquest cas, un error greu– basada en la consolidació de la força pròpia, del propi convenciment i del dret a decidir democràticament; i paciència, no pas per cedir, sinó per insistir. Perquè tot això ara, a finals del 2014, i coneixent tots els problemes i decisions històriques de la política a Catalunya i a Espanya dels últims cinc-cents anys –invariablement negatius per als catalans, sovint per errors propis–, ara, dic, la cosa es presenta cada dia més oportuna, pel fet que el principal obstacle, que és l'Estat espanyol i la seva classe dirigent, han perdut clarament el pas de la modernitat, i cada dia saben moure's menys en les regles de joc de la UE, que tot i no ser clares, sí que tenen més rigor democràtic que no pas el costum i el saber polític de qui ha tingut el poder i ha construït Espanya, que és Castella. Les últimes vegades que Catalunya es va voler emancipar, va ser reprimida per la violència, no pas pels vots. No cal anar més enrere. Foren els vots, en canvi, els que van permetre el retorn de la Generalitat i l'autonomia. Però aquesta jove democràcia espanyola té un problema fundacional: la dreta castellana ha jugat a ser demòcrata només per seguir tenint el poder perdut. I l'esquerra ha comès el greu error d'encallar-se en els paranys que li han posat. L'arribada d'Aznar (i no pas d'una dreta civilitzada) al poder, és el fracàs de la democràcia i el progressisme igualitarista a Espanya, car hi arriba a través de la manipulació i l'engany, utilitzant els mètodes actuals del PP, partit on es refugia principalment aquesta classe dirigent: la corrupció, l'autoritarisme, el caciquisme i l'abús de poder. Però aquest segon govern del PP, en mans de Rajoy, es troba que els fets el desborden, i la ineficàcia i la corrupció endèmiques dels seus quadres dirigents (i altres provinents de l'esquerra, que perd els papers) no saben respondre democràticament en cap cas: neguen una i altra vegada els problemes, els errors, no dimiteixen gairebé mai, i s'oculten sota la capa del seu nacionalisme i la seva voluntat de manipulació. Contaminen els mitjans, abusen de les lleis, afavoreixen els amics, acusen sempre els altres, gestionen a favor seu, impedeixen el debat, manipulen la justícia, etc. El resultat és un estat en fallida.
I és que la política castellana no té la capacitat psicològica i ètica de ser realment demòcrata. La dreta europea, per exemple, és duríssima, però és demòcrata en les formes. El poder polític castellà no en sap, car la seva visió del món segueix ancorada en una vella idea del poder, que és l'autoritat i el cabdillisme. No en saben més, i segur que alguns ho intenten, però no els surt. I quan un problema greu els desborda, no tenen altra resposta que l'autoritarisme, que ara disfressen de legalisme, d'unes lleis que ells han fet i no deixen canviar. Però els temps estan canviant, i la seva incapacitat democràtica es fa cada dia més evident. La seva arma atàvica, la força, ja no la poden fer servir com abans.
Per tant, des del catalanisme, només cal anar empenyent i saber esperar el moment, perquè hi haurà un dia que la lògica dels fets els passarà per sobre. Però això només succeirà si aquest catalanisme aplica en tot una superior intel·ligència, basada forçosament en la unitat. L'objectiu de Madrid és trencar aquesta unitat. El nostre, que no es trenqui. Si el catalanisme no perd la unitat, el procés assolirà els objectius. Fins i tot no cal pas ara votar el dia 9, ni fer unes eleccions amb una DUI després. Podem esperar, reforçar la majoria aquí, i veure com a Madrid comença la desbandada. La d'ells, no la nostra. I quan el seu poder caduc caigui en mans d'una nova generació, llavors Catalunya decidirà. Perquè l'autoritarisme ja no podrà ser cap discurs, i només quedarà el pacte democràtic, i la lliure decisió. La que sigui. Però atenció: que “units fem força” no és un tòpic, és un fet.
