L'accent
Bernadeta Sobirós (segons els francesos, Bernadette Soubirous) va experimentar diverses visions de la Mare de Déu quan tenia 14 anys. Tot això va trasbalsar tant el poble de Lorda (segons els francesos, Lourdes) que la pobra noia es va veure sotmesa a un devessall d'interrogatoris per part de tota mena d'eminències polítiques, mèdiques i eclesiàstiques. En un d'aquests interrogatoris, li pregunten:
– En quina llengua et va parlar la Mare de Déu? Saps què és una llengua?
Bernadeta, que amb prou feines havia anat a escola, li va treure la llengua per mostrar-la-hi. Condescendent, l'interrogador li va etzibar:
– No em refereixo a aquesta llengua, et pregunto en quin idioma se't va dirigir la Mare de Déu.
Ella va respondre:
– Amb la parla de Lorda.
I aquí el tribunal va esclatar en indignació:
– Com és possible? La Mare de Déu només pot parlar en llatí o en francès!
No els cabia al cap que l'aparició mística parlés en la variant gascona de l'occità, llengua de pagesos i de gent illetrada (segons ells, òbviament). Doncs aquesta anècdota que recullen les actes dels interrogatoris de Bernadeta Sobirós, lamentablement es repeteix encara en els nostres dies tant a l'Estat francès com a l'Estat espanyol.
Per explicar-ne una de les moltes que m'han passat a mi: a començaments dels anys 90 del segle passat em trobava treballant en la programació en català de Ràdio Barcelona. Un mal dia, un company de feina que feia programes en espanyol em demana, com a favor, que l'ajudi en l'elaboració d'un reportatge que girava al voltant del maig del 68 i de contracultura en general.
Els calien veus diferents que declamessin frases d'outsiders passats a millor vida. A mi em va tocar: “Queremos el mundo y lo queremos ahora” que, segons sembla, digué Jim Morrison. Però, en el moment de l'enregistrament, l'autor del reportatge, un noi pseudoprogressista, lector impenitent d'El País i gran amant de la literatura (només de l'escrita en castellà o traduïda al castellà i recomanada pel diari suara esmentat), va quedar lívid a causa de la meva pronúncia: les as, les os i les eles delataven els meus orígens catalans. Em demanava: esforça't, repeteix el meu castellà! Però com que a casa sempre hem parlat català (tenim aquest vici), després de diversos intents em va dir que ho deixés córrer. Això sí, no es va estar de fer comentaris despectius com ara: “Es nota tant, que ets de poble!” Si hagués tingut un accent andalús, canari o extremeny, hauria fet la mar de gràcia. Fins i tot hauria estat acceptable l'accent gallec o basc. Però castellà amb accent català? Mai!
I aquí rau la tragèdia de totes les llengües que no tenen estat que les empari. Es comença pel menyspreu. Es continua pel fet que si no parles la llengua dominant molt correctament difícilment tindràs feina. I s'acaba per aniquilar la llengua menysvalorada, un patois que fa pagès, illetrat i de la qual tothom en pot fer befa. És així com s'ha destruït al llarg dels anys l'orgull de tot un poble. Molts professionals de ràdio i televisió han volgut anar a classes d'espanyol per treure's l'accent català per tal que els acceptessin en programes d'àmbit estatal, cosa que no han hagut de fer mai andalusos, extremenys, etc.
Doncs això ha passat, i encara passa. Aquest és un dels altres molts motius pels quals, als catalans, ens cal, com el pa que mengem, un estat propi. En el procés que encara vivim, ni que sigui a empentes i rodolons, aquests motius no s'han fet servir gaire, no fos cas que els castellanoparlants se sentissin ofuscats en saber que la seva llengua mare ha estat i és destructora del català. El problema és que molts castellanoparlants que viuen, estimen i se senten catalans no tenen cap culpa que el món estigui ple de cretins.