El placebo i els cirurgians

El Partit Popular té un exèrcit de gent ben pagada i ocurrent, a càrrec de l'Estat o en nòmina de la premsa amiga, que van perpetrant metàfores contra l'enemic. Bons professionals. Arriben a ser més ocurrents que els espontanis de la xarxa. Superar aquest exèrcit entusiasta és de matrícula, perquè la gràcia popular no té límits. Quan el president Mas va presentar la proposta sobre una consulta per al 9 de novembre intocable pel Constitucional ràpidament alguns dirigents del PP la van descartar moralment titllant-la de “botifarrada”. Com si una botifarrada no fos un acte revolucionari. Depèn de qui fa de botifarra. Segons com, tant o més que la pujada de les taxes del te. Dissabte la referència autòctona va ser substituïda per la semàntica mèdica. I ara la botifarrada sobiranista ha passat a ser “un placebo independentista”. Bona, aquesta. Se superen cada dia. Però aquí els ha traït el subconscient. Doctor Freud! El placebo és una substància innòcua que s'administra a un malalt per veure com reacciona pensant-se que ha rebut medicació eficaç. Per als senyors del Partit Popular, els independentistes són uns malalts. Ja ho deia Fernando Abril Martorell, un bon precedent del PP actual, quan afirmava que el catalanisme a València “és un càncer que cal extirpar”. Gran cirurgià, Don Fernando! Molt amic d'Alfonso Guerra, amb el qual va patentar el cafè per a tothom com a lenitiu i laxant. Ells es veuen com a plaguicida. Però atenció amb els placebos, perquè no solen curar. Només distrauen.