Eleccions

Set­mana moguda, la pas­sada. No apta per a per­so­nes amb malal­ties coronàries ni per a indi­vi­dus pro­pen­sos a la depressió. La por­ce­llana fina –el fràgil mate­rial de què estava feta aque­lla noia a qui can­tava el gran Pau Riba en el seu disc Diop­tria– va que­dar esmi­co­lada en mil bocins després de la renúncia del govern a fer la con­sulta per a la inde­pendència que havia pac­tat amb els repre­sen­tants polítics de la majo­ria par­la­mentària.

El tren­ca­ment de la uni­tat ha estat, sens dubte, la pit­jor notícia a unes altu­res d'un procés que ens por­tarà a la lli­ber­tat o a la sub­ju­gació a una Espa­nya cada vegada més recen­tra­lit­za­dora. En aquest sen­tit, només cal parar l'ore­lla i escol­tar què han dit aquests últims dies diver­sos per­so­nat­ges que han tin­gut les més altes res­pon­sa­bi­li­tats tant als dos prin­ci­pals par­tits espa­nyols com a les ins­ti­tu­ci­ons: Miguel Ángel Rodríguez i Joaquín Leguina fri­vo­lit­zant sobre l'exe­cució de Lluís Com­panys; José Maria Aznar com­pa­rant cata­la­nisme amb nazisme, poc abans que els grans tram­po­sos de la Tran­sició, Felipe i Guerra, també equi­pa­res­sin la revo­lució democràtica que es
viu a casa nos­tra amb el fran­quisme (par­lem de morts? Par­lem de calç viva, senyor González?).

Amb un procés par­ti­ci­pa­tiu que aglu­tina molt menys con­sens que la con­sulta, l'acte mas­siu de l'ANC i Òmnium a la plaça Cata­lu­nya ens ha permès tor­nar a recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva. Suport total al nou 9-N com a pri­mera volta del moment real­ment trans­cen­dent per al nos­tre poble: unes elec­ci­ons ple­bis­citàries imme­di­a­tes que, en cas de majo­ria abso­luta de les for­ces sobi­ra­nis­tes, han de dur a la decla­ració uni­la­te­ral de la inde­pendència. Una vegada els dife­rents actors s'hagin posat d'acord en això, serà el moment de par­lar de llis­tes unitàries o
sepa­ra­des. Serà el moment de par­lar de quina és la millor opció per arri­bar
a l'únic que és real­ment impor­tant:
la victòria.