Eleccions

Setmana moguda, la passada. No apta per a persones amb malalties coronàries ni per a individus propensos a la depressió. La porcellana fina –el fràgil material de què estava feta aquella noia a qui cantava el gran Pau Riba en el seu disc Dioptria– va quedar esmicolada en mil bocins després de la renúncia del govern a fer la consulta per a la independència que havia pactat amb els representants polítics de la majoria parlamentària.

El trencament de la unitat ha estat, sens dubte, la pitjor notícia a unes altures d'un procés que ens portarà a la llibertat o a la subjugació a una Espanya cada vegada més recentralitzadora. En aquest sentit, només cal parar l'orella i escoltar què han dit aquests últims dies diversos personatges que han tingut les més altes responsabilitats tant als dos principals partits espanyols com a les institucions: Miguel Ángel Rodríguez i Joaquín Leguina frivolitzant sobre l'execució de Lluís Companys; José Maria Aznar comparant catalanisme amb nazisme, poc abans que els grans tramposos de la Transició, Felipe i Guerra, també equiparessin la revolució democràtica que es
viu a casa nostra amb el franquisme (parlem de morts? Parlem de calç viva, senyor González?).

Amb un procés participatiu que aglutina molt menys consens que la consulta, l'acte massiu de l'ANC i Òmnium a la plaça Catalunya ens ha permès tornar a recuperar la iniciativa. Suport total al nou 9-N com a primera volta del moment realment transcendent per al nostre poble: unes eleccions plebiscitàries immediates que, en cas de majoria absoluta de les forces sobiranistes, han de dur a la declaració unilateral de la independència. Una vegada els diferents actors s'hagin posat d'acord en això, serà el moment de parlar de llistes unitàries o
separades. Serà el moment de parlar de quina és la millor opció per arribar
a l'únic que és realment important:
la victòria.