És l'hora de parlar clar

Ara és l'hora va celebrar diumenge un acte farcit d'una forta càrrega política indiscutible. Al meu entendre, es va intentar dotar d'un cert contingut l'ambigu escenari sorgit de la cessió del president Mas davant la suspensió del Constitucional. D'un lema centrat en: participació “urna-mental” el 9-N i llista única per unes plebiscitàries, passem a un altre de centrat en: suport al 9-N com a jornada de gran mobilització per anar a eleccions immediates des de la unitat basada en un programa concret per la independència. El president va dir que només convocaria eleccions si els partits li ho demanaven, i ara es troba que és la societat civil qui li ho exigeix. La Catalunya del procés vol més concreció i menys astúcia perquè se sent forta. I perquè un excés d'astúcia sense resultats genera malfiança. Tot i l'astúcia, ens hem quedat sense consulta el 9-N supeditats al Constitucional. En canvi, la força és la que farà del 9-N una jornada de mobilització històrica. La Catalunya del procés vol unitat, però demana concreció en el camí cap a la independència, perquè sap que és només en aquest terreny que es troba la unitat. Mas sempre ha dit que el procés aniria endavant si hi ha majoria social i consens polític. Però no són termes commutatius. La falta de consens polític no elimina la majoria social, però de ben segur que sense majoria social no hi hauria consens polític. La unitat d'acció política tornarà sobre la base del compromís amb la voluntat de la majoria social, que no és altra que concretar els passos cap a la independència exercint la sobirania nacional i sense supeditació a unes negociacions interminables i d'incert recorregut amb un interlocutor com és l'Estat espanyol, que ens ha prohibit el dret bàsic al vot. És com plantejar a una dona que abans d'abandonar la llar que comparteix amb un maltractador ha de negociar-hi la sortida! Marxar a la brava en aquestes condicions sempre és difícil però és l'única opció viable. Ara la pilota és a la teulada del president Mas.