Opinió

La seqüència

L'important no és negociar d'igual a igual, l'important és negociar lliurement sense altres condicionaments que els derivats de la mateixa negociació

L'ordre de com el fets s'enca­de­nen no és irre­lle­vant espe­ci­al­ment en política, eco­no­mia i nego­cis. Equi­vo­car la seqüència pot con­ver­tir el que és via­ble en invi­a­ble, l'acces­si­ble en inac­ces­si­ble.

Els resul­tats per­me­ten cons­truir sobre ells matei­xos, i per tant èxits ini­ci­als fan pos­si­bles nego­ci­a­ci­ons poste­ri­ors que si fos­sin fra­cas­sos esde­vin­drien impos­si­bles. En les pre­sents cir­cumstàncies de la política cata­lana hi ha un par­tit sobi­ra­nista que par­teix de la creença que la nego­ci­ació amb el govern cen­tral s'ha de fer d'igual a igual i per tant que pri­mer s'ha de decla­rar la inde­pendència de Cata­lu­nya i després nego­ciar amb l'Estat espa­nyol amb l'esta­tus d'estat sobirà d'igual manera que ho és Espa­nya. És un volun­ta­risme impos­si­ble: per poder ser un estat sobirà, a més de decla­rar-ho cal ser reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment com a tal i tenir la soli­desa finan­cera inclosa la cre­di­bi­li­tat i pre­vi­si­bi­li­tat sobre els comp­tes públics pro­pis per poder acon­se­guir préstecs en el mer­cat inter­na­ci­o­nal.

Si es declarés la inde­pendència uni­la­te­ral­ment i Espa­nya com a reacció tanqués a Cata­lu­nya el flux de diners per al finançament de la Gene­ra­li­tat no sent cons­tituïda la hisenda pròpia, aquesta no podria pagar en el ter­mini de pocs mesos. Cal recor­dar que la Gene­ra­li­tat finança la salut i edu­cació públi­ques? La hipòtesi par­teix de dues fic­ci­ons: que s'acon­se­guirà el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal l'endemà de decla­rar-la i que s'acon­se­gui­ran de manera imme­di­ata fons de finançament alter­na­tius als actu­als pro­vi­nents del govern cen­tral en tant que comu­ni­tat autònoma que hau­rem decla­rat no voler ser. Si això no és així, i és més que pro­ba­ble que no ho sigui, afir­mar que es nego­ciarà d'igual a igual és una il·lusió que té poc a veure amb la rea­li­tat.

Sem­bla de tota lògica que el man­dat del poble en unes elec­ci­ons autonòmiques per part dels par­tits sobi­ra­nis­tes no hau­ria de ser dema­nat per decla­rar la inde­pendència sinó per nego­ciar amb el govern cen­tral; és molt el que s'ha de nego­ciar i és impos­si­ble a l'hora actual saber què és el que més convé a Cata­lu­nya, i menys encara el que es podrà asso­lir. Aquesta nego­ci­ació no ha de tenir límit i ha d'incloure la pos­si­bi­li­tat d'esde­ve­nir inde­pen­dent, però el resul­tat final és d'entrada des­co­ne­gut.

El finançament del dèficit fins que es dis­posi d'una hisenda pròpia, el repar­ti­ment del deute amb Espa­nya, la recu­pe­ració dels actius de l'Estat a Cata­lu­nya, l'accés de les enti­tats finan­ce­res cata­la­nes al finançament del BCE, la per­manència a l'euro i a la UE... Qui pot pre­ten­dre sen­sa­ta­ment que tot això es pot nego­ciar en poc temps, i més encara si la con­tra­part pot posar-ho difícil? Qui pot deter­mi­nar, sense saber el cost que cada una d'aques­tes fites té, saber què és el que convé fer? Del que es tracta és que la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya vis­qui millor. Alguns inde­pen­den­tis­tes posen davant de qual­se­vol altra con­si­de­ració la inde­pendència com a bé abso­lut, i d'aquests n'hi ha pocs.

En el si de la UE, el con­cepte d'inde­pendència té un sig­ni­fi­cat rela­tiu. Si deter­mi­na­des fites s'acon­se­guei­xen, reducció del dèficit fis­cal amb Espa­nya, accés al BCE etc., altres poden ser no impres­cin­di­bles. Qui pot excloure mal­grat la història pas­sada que l'Estat espa­nyol no pro­posi en un moment de la nego­ci­ació una nova estruc­tura d'encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya que con­vin­gui a Cata­lu­nya?

L'impor­tant no és nego­ciar d'igual a igual, perquè a curt i mitjà ter­mini Cata­lu­nya i Espa­nya no són iguals per la força del fets i les rea­li­tats, l'impor­tant és nego­ciar lliu­re­ment sense altres con­di­ci­o­na­ments que els deri­vats de la mateixa nego­ci­ació. Plan­te­jar la inde­pendència com punt de par­tida de la ine­vi­ta­ble nego­ci­ació amb l'Estat pro­duirà un nivell d'incer­tesa en el món econòmic que crearà temor i gene­rarà un entorn de nego­ci­ació inde­sit­ja­ble per tens i con­fron­tat. L'adherència de la ciu­ta­da­nia al procés es reduirà perquè aug­menta la incer­tesa sobre el resul­tat. La pro­gres­si­vi­tat és la millor ajuda tant per con­for­tar els pro­pis com per no anta­go­nit­zar la con­tra­part en la nego­ci­ació.

El pri­mer minis­tre del II Reich ale­many Beth­mann-Hollweg a l'agost del 1914 va dir al cap de l'estat major de l'exèrcit, Maris­cal Moltke, “sal­tem al buit” en el precís dia en què es va ini­ciar el trans­port de dos mili­ons de sol­dats al front, ja no es podia retro­ce­dir, per ini­ciar una guerra de con­seqüències trans­cen­dents i catastròfiques per a Ale­ma­nya i Europa... Les cir­cumstàncies no són les matei­xes, però aquest salt al buit, si és que les cir­cumstàncies por­ten a fer-lo, més val que es faci amb les màximes garan­ties pos­si­bles, i no al revés.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia