Jugades i vots

Tot el que s'ha esde­vin­gut aques­tes últi­mes set­ma­nes entorn del procés català cap a la inde­pendència era pre­vi­si­ble des de molts punt de vista. Ja sabíem que el govern espa­nyol con­ti­nu­a­ria enro­cat, i que les difi­cul­tats legals per a votar sense l'auto­rit­zació per­ti­nent –arris­cant-se a la nul·litat, a la que­re­lla cri­mi­nal i al ridícul inter­na­ci­o­nal– eren molt ele­va­des. Tan­ma­teix, després de fer una reflexió pro­funda, s'ha deci­dit replan­te­jar el 9-N, cele­brar-lo d'una altra manera. Algu­nes de les for­ces polítiques que esta­ven ager­ma­na­des en la uni­tat que havia de fer pos­si­ble el pri­mer 9-N pre­te­nien seguir amb l'opció ori­ginària, sense voler aten­dre altres alter­na­ti­ves ni assu­mir els ris­cos que podria com­por­tar la seva inva­li­dació.

ERC con­di­ci­o­nava la futura can­di­da­tura a la cele­bració del 9-N pri­mari. Pro­ba­ble­ment, el pre­si­dent Mas dóna pas a aquest 9-N tan “par­ti­ci­pa­tiu” com a sim­ple con­cessió als repu­bli­cans. Sense 9-N no podria aspi­rar a fer que la gent d'ERC pugui empas­sar-se la llista unitària. ¿Però bas­tarà aquest 9-N més rela­xat per a satis­fer les expec­ta­ti­ves i forçar o faci­li­tar les coses? Les diver­ses orga­nit­za­ci­ons civils que han tin­gut un paper relle­vant en aquest procés –i en totes les mani­fes­ta­ci­ons que han mar­cat punts d'inflexió–, estan inten­tant con­ci­liar els parers. S'exi­geix uni­tat, encara que el procés pot­ser no la faria necessària. Sense llista con­junta també ens en podríem sor­tir, i pot­ser amb més ven­tall de vot favo­ra­ble. La uni­tat no s'ha de con­ver­tir en un fetitxe emo­ci­o­nal. Hi ha altres opci­ons, i pot­ser més madu­res o astu­tes. Un apar­tat comú en els pro­gra­mes elec­to­rals pot fer el mateix fet. Ja sabem què vota­rem si votem els inde­pen­den­tis­tes. Les màsca­res ja han cai­gut a terra.

Això deixa els tebis fora de joc. ¿Com es defi­ni­ran davant d'aques­tes ple­bis­citàries els senyors d'Ini­ci­a­tiva? Aquest 9-N reno­vat ja és una prova de foc. Els uni­o­nis­tes no hi acu­di­ran. Els fede­ra­lis­tes ho faran en menor mesura, però els hi veu­rem. Els inde­pen­den­tis­tes s'estan posant les piles, i acon­se­gui­ran que el tòpic “festa de la democràcia” sigui per fi una cosa més que una con­signa cursi.

Els bizan­ti­nis­mes –el vell 9-N, el nou 9-N, la deso­bediència, l'opor­tu­ni­tat d'una DUI, la uni­tat, etc.– han de que­dar enrere. El país ha de ser el pri­mer, per sobre de xim­ple­ries d'esquer­res o de dre­tes. Amb això l'ANC i Òmnium estan fent una feina exem­plar. El govern de Madrid, tan­ma­teix, con­ti­nua sent el millor aliat de la sepa­ració. La seva indi­ferència, tenyida sovint d'hos­ti­li­tat, és el que garan­teix que fins i tot els més reti­cents es posin la samar­reta amb l'este­lada. La pro­pa­ganda inde­pen­den­tista la fan certs dia­ris de Madrid, cer­tes cade­nes de tele­visió de la capi­tal de l'Estat. Amb això basta.

És pos­si­ble que des de Madrid inter­pre­tin que tot això també és il·legal, i que cal sus­pen­dre la cober­tura legal que tindrà aquesta nova con­sulta. Això és difícil, jurídica­ment par­lant, però no impos­si­ble. Rajoy i les seves gàrgo­les poden tor­nar a l'estratègia de la repressió legal, a inun­dar-nos de pape­rassa; ¿però s'atre­vi­ran a sus­pen­dre les ano­me­na­des ple­bis­citàries? Quan el TC va anul·lar la Decla­ració de Sobi­ra­nia del Par­la­ment català va pre­veure ja aquest esce­nari: es va adver­tir que unes elec­ci­ons autonòmiques amb aquesta clau no podien donar-se; és a dir, que és pos­si­ble que les “ple­bis­citàries” també pro­vin d'impug­nar-se, sobre­tot quan es veurà –perquè serà públic i notori– quina és la intenció dels gua­nya­dors: cons­ti­tuir-se en estat sobirà i decla­rar la inde­pendència de Cata­lu­nya.