Disciplina

Al per desgràcia únic volum de les memòries de Josep Benet, sempre recomanables per mil motius, s'explica que els catalans vam perdre una oportunitat d'or per ser independents el 1936, quan un grup de generals es van alçar en armes contra la legalitat constitucional.

Benet ve a dir que si en aquell moment, un cop desarmats els sediciosos, s'hagués imposat l'imperi de la llei a Catalunya, si els extremistes no haguessin fet de les seves, si –sobretot– s'hagués mantingut la disciplina i la unitat, les autoritats del nostre país haurien pogut ver valdre a Europa aquest autèntic fet diferencial. Haurien pogut demostrar al Regne Unit i a França, per posar dos exemples, que una cosa era Espanya i una altra de ben diferent, Catalunya. Que el nostre país era europeu i que no volia tenir res a veure amb la sang. I que llavors hauria estat fàcil aconseguir el reconeixement internacional, una circumstància que hauria fet que Franco s'ho pensés dos cops abans d'acostar-se a l'Ebre. Aquesta oportunitat es va perdre per falta d'unitat entre totes les forces polítiques, socials i sindicals del país.

La situació actual té poc a veure amb la de fa gairebé una vuitantena d'anys. És cert que encara hi ha una part, la de l'administració espanyola, que continua entenent el conflicte polític en termes de vencedors i vençuts, i per això el pacte serà impossible o gairebé impossible. Però ara, crec, ja no es pot enviar l'exèrcit contra persones que reclamen en pau la seva llibertat.

L'oportunitat, la nova gran oportunitat perquè el nostre país pugui governar-se per ell sol sense haver de passar per Madrid cada cop que vulgui desenvolupar una iniciativa, depèn de la nostra unitat i de la nostra disciplina.

La història no acostuma a donar segones oportunitats. Si aquesta ens la deixem perdre, la culpa serà ben bé nostra. Que ningú s'atreveixi a assenyalar Madrid, si això passa.