Grans contradiccions

La clausura de l'era de les grans alegries ha donat pas a temps convulsos. La recessió econòmica i l'expansió de la pobresa –una pobresa més o menys controlada pels ressorts que encara funcionen de l'Estat social– que afecta els segments socials més humils i les classes mitjanes ha escampat el malestar, la desconfiança i la ira. La societat demana als seus representants polítics solucions per mantenir el seu nivell de vida. Com que no en poden rebre satisfacció, lògicament, inexorablement, dirigents i partits convencionals s'han convertit en el boc emissari. Tot això és ben comprensible. Ha arribat, doncs, el moment de passar comptes. Algú ha de pagar els plats trencats.

Tot això ha provocat el judici obert i popular a les estructures polítiques –al model democràtic– que va estructurar-se arran de la reforma del règim franquista i la transició a la democràcia. Les costures s'han trencat. El gran judici s'ha encetat. Mai més ben dit, perquè una part del poder judicial, aïllant-se de les responsabilitats i els defectes que també els afecten, s'ha constituït en la veu del poble i ha obert una croada contra la corrupció. Benvinguda sigui, sempre que no rebenti d'un excés de protagonisme. Sempre també que no consideri la terra cremada com un tribut necessari per sembrar ben bé no se sap què.

Si Catalunya visqués una situació de normalitat nacional, el moment que patim exigiria una prudència extrema. És molt fàcil quan tothom descobreix que el rei caminava nu ensorrar la monarquia. Però la destrucció ha de ser pautada i ha de permetre una construcció substitutiva. El malestar social ha atiat els vells discursos que pretenen aixecar a la força no se sap quines alternatives de les “classes populars” sobre les cendres de l'“oligarquia”. Però el problema és que Catalunya viu una situació extraordinària que pot multiplicar la confusió. Una vegada més ha quedat clar que els grans partits polítics que van permetre la transició a la democràcia han anat consolidant el seu paper social en base a equívocs i mentides. No tots han fet trampes amb la mateixa intensitat. Depèn del poder que han ocupat. En línies generals, es pot dir que qui no ha aprofitat els avantatges de l'administració pública per finançar-se és que no ha pogut. Amb tantes excepcions com es vulgui, que ara ningú no considera. A l'ombra d'aquest finançament una colla d'espavilats n'han tret un profit personal. A l'ombra del poder públic, uns altres descarats han fet l'agost personal total.

Però el problema és que, en aquest moment tan fràgil de fer justícia, ningú juga net. N'hi ha que volen venjança, ofuscats per la pròpia incapacitat personal que els ha convertit en eterns perdedors. N'hi ha que volen fer engolir als altres alternatives revolucionàries delirants. I n'hi ha que aprofiten la bugada general per destruir anhels que els repugnen. Ha arribat el moment de jutjar el pujolisme, de descobrir el pastís d'uns presumptes enriquiments il·lícits i colossals a l'ombra del poder. Sigui! Però, atenció, perquè ningú és neutral. Hi ha els grups de comunicació que passen comptes moguts per una ambició mai satisfeta per moltes compensacions que hagin rebut. Hi ha els menjacapellans històrics que esmolen els ullals cada vegada que veuen la possibilitat de fer foc. Hi ha l'Estat que vol un escarment exemplar per dissuadir el catalanisme que s'ha fet sobiranisme destruint el seu màxim referent de dècades.

La contradicció és angoixant. Diaris que publiquen informes policials, falsos o certs. Jutges que actuen a còpia de filtració periodística. Tot l'aparell de l'Estat abocat a desbudellar una família i uns partits en una ofensiva que, al seu parer, pot frustrar el desig sobiranista de la majoria dels catalans. La necessitat de saber tanta veritat com sigui possible, de regenerar el sistema democràtic, de fer net, de girar full, xoca amb les manipulacions obscenes d'un Estat més corrupte encara. I atenció, perquè ai dels vençuts! Que no siguem tots. Qui té la garantia absoluta que no serà el pròxim? Per molt innocent que sigui.