Que vénen, que vénen!

Els amants de la democràcia tenim algunes raons inevitables per simpatitzar amb la nova esquerra que s'obre pas en l'erm electoral. Les primeres raons ens les proporcionen precisament els seus adversaris més tronats quan intenten desqualificar-ne de manera ofensiva els dirigents pel seu aspecte o per la seva vestimenta. Per a ells, en Pablo Iglesias de Podem és simplement “el de la cueta” i en David Fernàndez de la CUP, “el de les samarretes”. Es tracta dels ecos de l'antiga moda tan cultivada als quarters militars quan la mili era obligatòria o a les aules franquistes on l'autoritat docent s'imposava a cops de regle, que consistia a adjudicar motius denigrants als reclutes o als alumnes perquè acceptessin la imposició de la llei, no pas del més llest, sinó del més animal. Que la influència de modes tan renoques es deixi notar encara en alguns discursos provinents dels hereus del franquisme és fins a cert punt comprensible. Més trist resulta, en canvi, que també l'exhibeixin alguns polítics que s'autoanomenen progressistes. Hi ha una altra raó per alimentar aquesta simpatia que ens la proporcionen els mateixos adversaris: la seva insistència a criticar la presència dels aspirants a les portades dels diaris i als platós de les televisions. Convidar-los a les tertúlies i convertir-los en protagonistes de les entrevistes, afirmen aquests falsos defensors de les essències democràtiques, és fer propaganda gratuïta a una gent que encara no ha demostrat res. En realitat no pot haver-hi un argument més pervers. Donar un micròfon als aspirants no és pas propagar-ne l'adulació sinó simplement donar-los veu, i això sí que és un manament sagrat de qualsevol societat que s'estructura a partir de les llibertats civils. A més, la manera d'enfonsar alguns polítics és precisament posar-los el micròfon al davant. Quan vostès llegeixin aquest article haurà finalitzat la llarga assemblea ciutadana de Podem i sabrem si Pablo Iglesias ha refermat el seu lideratge. I començarem a saber també del cert els seus propòsits estratègics envers Catalunya. Sembla que la nova direcció, sense ser partidària de la independència catalana, sí que ho és del dret a decidir, i això enfurisma especialment els partits que no volen ni una cosa ni l'altra. “Que vénen, que vénen!”, avisen els que sempre han pactat les majories i han tractat els electors com xaiets espantadissos. Però a nosaltres no ens preocupen els que vénen, sinó els que, tot i les imputacions, no volen marxar.