La llibertat
Quan el Manifest Comunista era publicat per Marx i Engels el 1850, un lliberal anglès empíric i proper a la realitat, John Stuart Mill, publica Sobre la llibertat. Marx i Engels volien explicar el món i resoldre d'una vegada per totes la seva complexitat i la seva injustícia. De fet, el materialisme dialèctic esdevé una ciència que s'estudia i s'aplica amb el mateix rigor i amb idèntic respecte que la física newtoniana que va explicar els principis de la gravitació universal.
John Stuart Mill no pretenia trobar l'explicació a la història de la humanitat i trobar-hi la solució, volia simplement contribuir a fer que el món anés una mica millor. Era conscient que la seva contribució era limitada però podia suposar un avenç en l'organització econòmica i política de la societat britànica de l'època. La base de la seva argumentació és que la diversitat d'opinions és avantatjosa per al progrés de la humanitat i que aquesta, enfocada des de la complementarietat, és enriquidora.
Si una teoria, qualsevol, esdevé una veritat absoluta, immediatament neixen l'ortodòxia i l'heterodòxia, els que són detentors de la veritat i els que es mouen enmig de les “tenebres” de l'error. Fins i tot hi pot haver la temptació dels primers de “salvar” els segons. Per Mill els poders públics no es poden basar en veritats absolutes i irrefutables perquè, més enllà de si existeixen o no, això determinaria que la crítica fos heretgia i la discrepància, traïció, principi incompatible amb la ideologia lliberal.
D'aquí es deriva una de les bases del liberalisme: el dret de la persona a equivocar-se, a la fal·libilitat de l'home. Ningú és dipositari de la veritat absoluta i per tant no té tampoc l'Estat dret a definir conductes i pensaments perquè cap és radicalment millor que un altre. Es planteja, per aquest camí, d'immediat, la discussió de si és legítim fer lleis que limitin la conducta humana. Menjar de manera sana és útil per a la salut i allarga la vida, fins i tot es podria argumentar que estalvia despesa sanitària, però el respecte a la llibertat obliga segons Mill a deixar que aquell que vulgui menjar de manera insana ho pugui fer. Hi ha un límit de la llibertat personal que no és lícit ultrapassar-lo.
El control del poder polític, la limitació de la seva força per obligar a determinades conductes la ciutadania, la preocupació per la tirania, l'equilibri de poder, són principis bàsics del pensament lliberal sobre els quals Mill teoritza sempre més des del dubte que des de la certesa i en qualsevol cas sempre amb la comprovació del resultat abans d'acceptar-ne l'enunciat. El liberalisme parteix de la base que les coses són bones o dolentes, útils o inútils, si tenen una aplicació pràctica que produeix un benefici per a la majoria. Hi ha un cert escepticisme respecte a un mateix i una consciència de les limitacions de l'home per trobar solucions eternes i universals. Escriu Mill: “La humanitat traurà més profit de deixar que cadascú visqui la vida d'acord amb el que li sembli correcte, que d'obligar cadascú a viure com a la resta li sembli adequat.”
L'home ha de reconèixer que el seu judici és fruit de la seva preferència i que una opinió sobre una conducta que no estigui basada en raons objectives i explícites només pot ser entesa com una preferència. Les preferències no donen drets sobre els altres ni permeten fer judicis més enllà de l'àmbit subjectiu de la persona. És aquesta autocontenció la que fa la ideologia lliberal menys punyent, menys limitadora de la llibertat dels altres i en definitiva contribueix a fer societats més respectuoses de les persones i de les minories, de les creences i les ideologies.
És possiblement l'home a la segona part de la seva vida qui està més proper d'aquest pensament. Tots els joves tenen el convenciment que la seva generació salvarà el món i és això el que els porta a abraçar las ideologies més “redemptores” de la societat. Amb l'edat les veritats absolutes es desdibuixen i els matisos esdevenen importants, ja s'ha après per l'experiència que les circumstàncies modulen les realitats.
Des de l'òptica lliberal, quan es fan determinades manifestacions rotundes sobre la realitat política o social i es parla de la llei com a immutable, un té la sensació que s'ha passat de les raons a les excuses malgrat que es presentin els fets exactament al revés.
