Optimisme lingüístic?

Optimisme lingüístic. Aquest era el titular que obria la portada d'aquest diari dimarts passat, amb relació a l'últim informe de política lingüística corresponent a l'any passat. En el d'aquest article d'avui s'hi ha afegit un interrogant ja que no sembla tan clar que puguem tirar coets. Ja se sap que en això de l'estadística, tants caps tants barrets. O sigui, que cadascú la interpreta com vol. No es tracta de posar en dubte les dades presentades aquesta setmana ni de no voler veure que hi ha dades objectives que permeten cert optimisme. Ja està bé entre tantes misèries veure l'ampolla mig plena i no mig buida. Però, i ja em sap greu tirar una galleda d'aigua freda, tampoc no es pot obviar que, com va dir el conseller Mascarell, encara hi ha molt de camí per recórrer. I no ens equivoquem, també a les nostres comarques gironines, on molt sovint creiem que vivim en una mena de bombolla lingüística. Doncs no. Em sap greu, una altra vegada, haver de recordar que ocupem el cinquè lloc –ni el primer, ni el segon, ni el tercer, ni el quart– en el rànquing de les demarcacions catalanes on el català és la llengua habitual, o sigui la llengua majoritària. Però no tan majoritària com potser molts poden pensar si tenim en compte que el seu percentatge se situa en el 51,5%, poc més de la meitat, mentre que per exemple a les Terres de l'Ebre, que ocupen el primer lloc, és del 73,8%. Si a aquestes dades hi afegim que durant els últims 10 anys ha baixat, poc però ha baixat, el percentatge de persones que entenen, llegeixen i parlen català, realment podem parlar d'optimisme lingüístic? No em serveix de gaire res que més del 80% de la població catalana sàpiga llegir i parlar el nostre idioma si després no l'utilitza com a llengua habitual, com ens demostren les estadístiques. Com tampoc no confio gaire en la incorporació d'aquestes generacions més joves suposadament lingüísticament més competents. No deixa de sorprendre que més dels que ens pensem facin servir el castellà com a eina de comunicació habitual, sense que sàpiguen explicar ben bé per què, quan el seu entorn és catalanoparlant. O sigui que, al revés del que passava abans, és una generació que a classe, tot en català, però al pati, en castellà. És una realitat que tenim al costat de casa i que per capgirar-la caldrà molt més que un canvi d'actitud, com reclamen alguns.