La cara més agra

Encara ara sembla increïble que Rajoy no tirés al dret i que el seu fiscal no impedís el vot diumenge passat amb la tropa judicial al carrer. Vejats miracle! Gràcies, pare Vicent. Els qui havien predit –aquest cronista fatal entre ells– que la consulta, ni que fos paraconsulta, naufragaria a força de punys i pistoles es van equivocar. Convé insistir-hi: encara no hi ha ningú que sàpiga ben bé per què. Ni quins déus es van conxorxar per impedir-ho. Passat el miracle, roda el món i torna al castell de Londres. Tots els ressorts han tornat a inquietar-se i disparar-se dins la lògica que els justifica. Bull la ràbia. Anunciava l'altre dia amb moral ingènua o insensata Artur Mas que enviaria una carta a Rajoy per veure què. Ja s'ha vist. Ja ho ha vist. La reacció ha estat fulminant. Diuen els llops del PP que la resposta serà una querella, ara sí, del gran fiscal. La tropa falangista ha redoblat els tambors amb més força que mai. Afirma la premsa del feix i les fletxes que Mas ha pecat de desobediència, suborn, prevaricació i malversació. Oh, pecador! I diuen els més sensats en aparença entre ells que l'extrema dreta pressiona sobre Rajoy. Angelets! A Espanya, Fuster dixit, la dreta és extrema dreta. No n'hi ha més. En veurem de ben grosses. Però la cara de l'Espanya més agra fins ara només ha obtingut multiplicar els independentistes. Diumenge els van poder comptar. Més de dos milions. Que es calcin. Si fan com fan, la pròxima vegada seran tres milions. Multiplica i segueix.