L'escriptor invisible

Potser no, potser segons quines coses no les regeix l'atzar. Que després de dues dècades al sòl d'un calaix aparegui un original premiat però inèdit i que sigui d'un poeta invisible com Miquel Bauçà, un autor de culte i multipremiat però desconegut del gran públic, que va viure semiamagat, ocult en un enigma construït a consciència, és tan inquietant com extraordinari. Són 329 poemes que veuran la llum coincidint amb el desè aniversari de la mort de l'autor –el cadàver del qual es va trobar a casa seva setmanes després del traspàs, el febrer de 2005–, i vint-i-un anys després de l'obtenció del premi, perquè en el seu dia cap editorial es va atrevir a publicar-los, malgrat l'aval del guardó. L'any 1993, quan Miquel Bauçà va guanyar-lo, no va viatjar a Girona per assistir a l'acte. Es va limitar a remetre un telegrama per excusar-se. Tampoc havia recollit l'any 1985 el premi Ciutat de Barcelona que se li atorgava per Carrer Marsala, que també va obtenir el premi de la Generalitat. Defugia el contacte públic i amb periodistes. Es comunicava a través d'un apartat de correus. El contacte amb els seus editors també era singular: trameses de sobres que contenien disquets amb textos que no deixava de corregir, cites en bars...

El llibre, En el feu de l'ermitatge, el publicarà Editorial Empúries a la col·lecció Narrativa, on ja s'havien inclòs alguns dels títols més significatius de Bauçà, com El canvi (1998) –una obra inclassificable que alterna la prosa i el vers, i està construïda a manera de diccionari, una fórmula que Bauçà mantindria. La història de l'original perdut i recuperat a instàncies de la família que es va resistir a considerar-lo definitivament desaparegut sembla un colofó digne de l'enigmàtica biografia de l'escriptor fugitiu. Potser no és un atzar. O potser sí. Sobre l'atzar, Bauçà diu que és delicat, però que podem provocar-lo, convocar-lo. En tot cas, que l'anècdota no ens faci perdre la categoria. Sovint s'ha considerat Bauçà el Salinger de la literatura catalana i la comparació és tan llaminera com imprecisa: Salinger buscava l'anonimat, però havia deixat de publicar i tenia una enorme projecció (El vigilant en el camp de sègol és una novel·la de referència). Bauçà, en canvi, va continuar publicant i era un desconegut; amb prestigi, però un desconegut. Si ara la llegenda serveix per situar i difondre l'obra i l'autor sense fagocitar-los, engreixem-la, la llegenda, però que no ens tregui la lectura.