Cofoisme

Últimament penso en un article que vaig escriure felicitant les bases d'ERC per haver votat no a l'Estatut. Llavors poca gent va veure la grandesa d'aquell no, i les esperances que salvava. Ara ens trobem en una situació de cofoisme obtús semblant. Indignar-se amb el PP sempre dóna rendiments a Catalunya, igual que prendre els espanyols per idiotes. Però caldria assenyalar que, de moment, l'independentisme no ha superat el pla simbòlic, malgrat que només fa unes setmanes podia provocar un xoc de legitimitats capaç de portar el conflicte en el pla de la negociació política internacional, i de fer-ho mentre la Interpol demana la detenció de Martín Villa. Diem que hem tirat a terra el mur de la por però no ens agrada recordar que el president va abaixar el llistó perquè semblés que saltàvem molt més alt. Sembla que ningú no vol tenir en compte que, per l'Estat, donar aire a Mas amb una segona suspensió era un mal menor comparat amb abocar-lo a una desfeta electoral per haver acatat la llei espanyola. Demanem la llista única amb un messianisme neopujolista, però només necessitem diputats prou convençuts per tirar endavant com sigui un referèndum d'autodeterminació o un procés constituent. Retuitegem els articles de la premsa estrangera sense tenir en compte que són articles més pensats per quedar bé amb la democràcia que no pas per ajudar-nos. Comparem la Gran Bretanya amb Espanya sense recordar que només l'economia de Londres ja és més gran que la de tot Escòcia i que, segurament per això, Anglaterra no ha pensat mai a bombardejar Edimburg i els seus polítics han pogut autoritzar un referèndum sense suïcidar-se. El 9-N va ser un èxit. Però és perillós dissimular la manca de determinació jugant a desprestigiar i desgastar Espanya. Entre els catalans que gaudeixen donant lliçons de democràcia i els que volen reformar l'Estat, escampem la confusió i ens arrisquem a enfonsar Espanya amb nosaltres dins. Com ha passat d'altres vegades.