Màximes carregoses
és català
Des de la famosa sentència de Quevedo, “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, la col·lecció de frases i penjaments anticatalans és interminable. D'ençà que ens hem posat d'acord a anar a l'una per assolir les llibertats nacionals que ens van prendre ara fa 300 anys, han aparegut tot de màximes noves, amb pretensions de proverbi o axioma inapel·lable amb una intencionalitat semblant a la de l'hidalgo castellà.
Aquests grans apotegmes han vingut des del centre neuràlgic de les Espanyes. Les han ordit fundacions sinistres, diaris líders en enganys, partits de dretes, d'esquerres, i bàsicament nacionalistes espanyols que es declaren contraris a tot nacionalisme, només si aquest és català. Tots plegats han deixat anar un feix d'exabruptes. N'hi ha tants que no acabaríem. No incloem els que ens titllen de nazis, perquè una astracanada d'aquesta magnitud no mereix ni tres grams de tinta. Fem-ne una tria.
A Catalunya hi ha més catalans que independentistes. I també és probable que hi hagi més mosques que vaques. Però a les mosques i a les vaques no se'ls pot preguntar res; en canvi, a les persones sí. Com ho han calculat si sempre ens han posat pals a les rodes per saber-ho?
La independència és dolenta per als catalans i per a la resta D'espanyols. Sobretot, per a aquests últims. I potser per això s'exclamen tant. Si nosaltres hem fet números, ells també, i és molt
probable que ja es vegin el carro pel pedregar.
Alguns catalans escampen odi a la resta d'Espanya. Ells, per contra, són sants barons i santes dames, ja ho hem vist. És més, Espanya, en general, ens cansa i fastigueja tant que ja ens dediquem a no obrir boca i anar fent. Com diu l'adagi, val més callar que amb bèsties
parlar.
Són moltes més les coses que ens uneixen que no les que ens separen. Doncs miri, no. No m'uneix a vostè ni la llengua, ni el pensament, ni els costums, ni la programació de la tele. A més, els parents, avui dia, els tenim escampats arreu del món.
El futur de Catalunya s'ha de decidir entre tots els espanyols. Jo, com a espanyol, puc decidir el futur d'Extremadura i demanar que redueixin l'excés de
funcionaris que resulta que paguem entre tots?
Sense respecte a la llei no hi ha democràcia. I quan les lleis són injustes? Si
Espanya hagués respectat les lleis franquistes (encara que ara les vulguin recuperar) no hi hauria hagut ni la farsa de la Transició ni aquesta Constitució que tant els embadaleix. I l'any 1931, unes eleccions municipals que van acabar sent plebiscitàries, quelcom que Miquel Iceta encara no acaba d'entendre, van fer saltar no només les lleis, sinó tot un règim.
La democràcia real no permet urnes de cartró. Quan els neolerrouxistes de Ciutadans es queden sense arguments han de recórrer a bajanades tan simplistes com aquesta. Ho deien en sentit figurat? Voleu dir que són tan espavilats? Si les urnes fossin de plàstic o de metacrilat serien legals?
La majoria silenciosa. Aquesta és la frase més divertida de totes. S'ha fet un tip de dir-la Alícia Sánchez-Camacho, que en els darrers anys ja ha esdevingut un personatge de pel·lícula de por, i no pas només per les seves actituds o paraules. Si
algú vol que la majoria deixi de ser silenciosa que es faci el vot obligatori. Mentrestant, qui no vulgui anar a votar hem d'entendre que ja li està bé el resultat.
A causa de la nostra tossuderia independentista, la patuleia inventora d'aquestes màximes diu que els catalans som “cansinos”. Doncs resulta que ells són igual de carregosos o més. Si la nostra cançó de l'enfadós no els agrada, i la seva a nosaltres se'ns fa impertinent i avorrida, tanquem mútuament les ràdios i passi-ho bé. Ja ens veurem, si en tenim ganes!