L'home i l'obra

Un bloc de trenta-cinc habitatges ocupat il·legalment per famílies sense sostre, quina solució pot tenir? Desallotjar-los a cops de porra, o arronsar-se d'espatlles i abandonar-los a la seva sort? Sortint d' aquestes solucions dràstiques, només n'hi ha una de bona: intentar que allò que és il·legal pugui esdevenir legal. Farà falta paciència, mà esquerra, mitjans, consentiments i llargues negociacions amb I'entitat bancaria propietària de I'edifici; amb els ajuntaments, amb els ocupants, buscar vies d'entesa,
arribar a proporcionar-los un contracte de lloguer assequible, ajudar-los en l'adequació dels pisos i protegir-los. Un sistema és el “contracte de masoveria”, quan l'inquilí es compromet a pagar un lloguer molt petit però també a tenir cura del manteniment de I'edifici, sempre que se li proporcioni el material necessari per fer-ho. És un exemple, només un exemple, d'un dels camps d'actuació de la Fundació Ser.Gi de Girona. Una entitat que va néixer fa vint i cinc anys, i continua, sense fer soroll, ajudant per tal que se'ns netegi la consciència i puguem tenir un bon son, perquè ja hi ha algú que procura solucionar aquelles qüestions que als pacífics ciutadans ens resulten incòmodes, però en les quals tampoc volem intervenir. Una entitat que no depèn de cap suport institucional, i que s'ha de buscar la vida proposant i acceptant programes d'inserció social als ajuntaments, corporacions, entitats, executant programes concrets, i cercant mecenatge en una societat –la nostra– poc disposada a deixar anar un euro. La personificació vivent d'aquesta fundació és Josep Maria Ribera, un antic –i magnífic– jugador de futbol, empresari de la construcció i president de Ser.Gi fins aquesta setmana passada. És la seva obra. Home suau, pacífic, compromès i tossut, que ha cercat ajudes al llarg dels anys. Ara l'entitat està en plena dedicació, amb equips professionals en camps tan difícils com la inserció de joves que ni treballen ni estudien, i que corren risc de marginació; i en general la mediació per tal d'evitar I'exclusió social. Etiquetes que sonen bé, però que exigeixen una feina tenaç, difícil i desconeguda: és el treball de camp, el que no es fa en despatxos, sinó enmig de la gent. Ribera –passada la setantena d'anys– ha cedit la presidència a Bru Pellissa, persona que també fa anys que viu plenament dedicat a projectes solidaris, i que ara ho farà des de la responsabilitat principal de la fundació, a la qual s'ha incorporat Lluís Puigdemont com a director, veterà també en tasques assistencials, en un patronat heterogeni de gent compromesa. El repte és aconseguir ajudes d'empreses i particulars davant les dificultats que exhibeixen els estaments públics, ancorats en la restricció de llurs pressupostos.