Fiscals catalans

Es pon el sol a Madrid i la premsa de l'ardor guerrero avisa que a Catalunya s'escampa la desobediència i la rebel·lió perquè “el nacionalisme s'ha infiltrat en les institucions de l'Estat”. Les “institucions de l'Estat” són la fiscalia. O l'exèrcit. Les altres, el confeti autonòmic, ni ho són ni volen ser-ho. Bramen titulars, columnes i tertúlies que “els fiscals catalans” han declarat la guerra al fiscal general de l'Estat perquè no volen querellar-se contra Artur Mas, tal com demanen Eduardo Torres-Dulce, Mariano Rajoy i la divina providència. I tothom diu amén. Ara, com sol passar en la vida, la semàntica també és interessada. Què vol dir exactament “fiscals catalans”? Són “catalans” perquè han nascut a Catalunya? No consta. Són “catalans” perquè viuen i treballen a Catalunya? També viu i treballa a Catalunya María de los Llanos de Luna i no en fa gaire cara. O són “catalans” perquè no acaten ordres i qüestionen la sagrada estructura jeràrquica de l'Estat? Si ho fan, potser sí que són “catalans”. Ho deu ser José María Romero de Tejada. Malgrat l'heràldica i malgrat que quan el van nomenar la mateixa premsa que ara l'escorxa va afirmar que la idea havia estat un encert perquè Romero de Tejada era “un home de l'ala dura de la dreta”. I també devia ser-ho Martín Rodríguez Sol, el seu predecessor en el càrrec de fiscal superior de Catalunya, destituït per haver insinuat que potser la consulta no era anticonstitucional. Això de ser “català” s'encomana i és perillós. Súmate!