Però, què està passant?

Increïble. Ni un guió de Monty Py-thon aconseguiria un nivell d'absurd com el que viu la política espanyola. Semblava impossible que l'escenari empitjorés encara més després d'esclatar la tensió entre el govern espanyol i la fiscalia de Catalunya. El fiscal general de l'Estat, que el 9-N va desaparèixer dins d'una sala de cinema mentre el ministre de Justícia el buscava per actuar contra la consulta, està sentenciat ja com una nova víctima del procés. Se li han agitat els fiscals catalans i, passi el que passi, quedarà tocat. Tant si cedeix a les pressions del govern com si no. No té sortida. La fiscalia, un element essencial de l'estat de dret, pateix un autèntic malson. De sobte, s'ha trobat submergida, per obra i art del govern, en la trituradora en què habitualment xipolleja el Tribunal Constitucional.

Però, per si no n'hi havia prou, com qui evoca una cançó de la Trinca al ritme de la dansa del sabre, apareix en escena l'exèrcit. El cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, Jaime Domínguez Buj, ha titllat de dèbil el “poder central”. Diu que “li dol Espanya”, compara la pugna de Catalunya amb la pèrdua de les colònies el 1898, recorda que les forces armades són l'“eina que té el govern per fer complir la llei i la Constitució” i que estan preparats per actuar tant a l'interior com a l'exterior... Però, tranquils. El general creu que el desafiament sobiranista no se soluciona per la força.

Pot consentir el govern espanyol unes declaracions com aquestes, més pròpies del NODO que del televisor de plasma? Què pensarà aquesta Europa que tant ens preocupa d'un exèrcit que fa discursos propis d'una república bananera? I la gran incògnita: qui serà el següent a fer-se veure en aquest sainet? El govern espanyol està fora de joc des del 9-N i el seu desconcert s'està transmetent, com un espasme elèctric, a tots els ressorts de l'Estat, fins i tot a aquells racons més foscos que crèiem desactivats.