Els camaleons

Si quan era molt més jove m'haguessin dit que em tocaria viure un moment històric tan interessant com el de la Transició, no m'ho hauria cregut. La mort del dictador em va agafar en plena joventut i quan el canvi es va veure més o menys consolidat, va venir el temps del desencís, de la decepció de pensar que ja no es podia fer gaire més. L'evolució, quan el camí de la civilització és tossut a més de feixuc, actiu quan no dorm i implacable davant el pas del temps, imposa els seus canvis sense que ningú, com la primavera del poeta, sàpiga com han vingut i agafa uns i altres, tal com es diu vulgarment, “amb els pixats al ventre”. La política torna a ser interessant i a formar part de la vida dels ciutadans d'una manera cada cop més intensa, tot i els perills que això comporta. El pensament únic surt més que mai a prendre l'aire en temps de crisi. Sovint, veient el que passa des del Ripollès, tinc la sensació que assistim a l'ensorrament d'un temple. Primer es desprenen trossos de paret, després comencen a caure les gàrgoles i finalment van a terra el santcrist gros i el cor d'arcàngels. Els fonaments, però, no cauen mai i damunt els mateixos s'hi ha de construir un nou temple. Els professionals de la gestió pública això no ho acaben de pair i es mantenen amb dents i ungles en el posicionament que la gent només som agents passius de la realitat que ells gestionen i dissenyen per al futur. Les divergències d'objectius, de visió de futur i, sobretot, de resultats han derivat en una escletxa evident entre l'administrat i l'administrador que va adquirint la distància que hi pot haver entre l'ajut social i les fortunes estafades que s'airegen tant darrerament. Es neguen a acceptar que el pas del temps, els canvis i les hormones no tenen aturador. El carrer exigeix amb claredat i ells van amunt i avall recollint les pertinences. No és gens fàcil assumir tants canvis com els que vénen i vindran. Potser no és perquè sí que tinguem un paper rellevant en la història de la humanitat com les generacions que van viure amb un peu en l'era pretecnològica i l'altre en el futur. I no ens podem refiar d'estar vigilats per uns camaleons que han esgotat la melanina de tant usar-la. Són conscients que el canvi que s'apropa, com la tempesta que anunciava Dylan, no té aturador, hi haurà conseqüències i necessitarà el seu temps per consolidar-se i créixer fins que calgui un altre temple.