Històries de novel·la que esdevenen en escenaris reals

ontalbano va sortir de ca l'Enzo fart com un rènec del tip d'espaguetis amb cloïsses i els rogers que s'havia cruspit, i se'n va anar a fer la seva passejada fins al final del port per mirar de pair el dinar. Va veure venir un grup d'esportistes corrent. Va suar només de veure'ls. “Pobres infeliços.” Es va fixar en la cara del darrer. Li resultava familiar però no encertava a recordar on l'havia vist. “Cony de memòria. Mecasum el fer-se vell i tot plegat”, va renegar per dins. [....] Va arribar a Marinella emprenyat però li va passar l'enrabiada quan va trobar la plata d'arancini que li havia deixat l'Angelina. N'hi havia quatre racions. Se'ls va acabar tots i va anar a jaure. Va tenir somnis estranys. Un noi en cadira de rodes guanyava una cursa d'obstacles i el campionat de salt de perxa. Es va despertar de cop, amarat de suor. Havia recordat qui era l'esportista. Giacomo Pardini, l'home que havia saludat l'Ingrid a la sortida del despatx del doctor Russo el dia que va haver d'acompanyar la seva amiga al metge perquè li havia clavat un cop de pal al clatell sense voler quan l'havia trobat dins de casa i havia pensat que era un lladre. Però Pardini era invàlid! O és que tenia un bessó?

Demano disculpes al meu admirat Andrea Camilleri per haver-lo plagiat per explicar aquesta història que acaba quan Montalbano desemmascara una trama de metges que expedeix falsos certificats d'invalidesa per cobrar les pensions. Cosa que ha passat de veritat a Agrigento, a tocar de la Vigata imaginària de Camilleri. Dinou detinguts, deu d'ells metges, i un centenar de falsos invàlids va descobrir la policia.

Al capítol següent, Montalbano rep una dona plorosa que denuncia que l'home l'atonyina. Deté l'home, aprofita per dir-li les mil pestes i desfogar-se, i aconsegueix que el jutge dicti una ordre d'allunyament i que la pobra estomacada rebi 460 euros d'ajuda. Està content. Ha fet una bona obra. Temps després va al despatx del jutge. Entren un home emmanillat. “És un maltractador”, li diu en Tomasseu, “li dicto ordre d'allunyament de la dona, que seu allà”. Montalbano no s'ho pot creure. L'home és diferent però la dona és la mateixa. “Mecasum tot.” L'han entabanat. La història també és real. No cal situar-la a Vigata o Agrigento.

M