Divuit mesos

Qualsevol procés d'independència té fases. I en tots els casos que jo he conegut hi ha un punt en el qual tot s'accelera de sobte i pren una velocitat que el fa pràcticament impossible d'aturar. En el nostre cas molt probablement això va passar el 9-N. I Artur Mas, dimarts, ho va certificar.

El president de la Generalitat no és que plantegés el debat, que molts esperaven, sobre les pròximes eleccions; no. El que va fer va ser marcar un full de ruta directe i concret cap a la independència. De divuit mesos. Només. Sense el vot del 9-N, sense la demostració fefaent que una part molt substancial de la societat catalana ja està a punt per a fer qualsevol cosa, la que siga necessària, no estic segur que Mas hagués anat tan lluny. La combinació, però, ha funcionat. I ara tenim al davant una oportunitat, una pilota de partit, que només depèn de nosaltres.

Supose que a Espanya deuen estar a aquestes alçades ben desconcertats. Mas no fa res que els facilite la vida. Al contrari: tot el que fa els posa més i més difícil mantenir el seu autoritarisme tronat. No és difícil imaginar ahir unes quantes reunions a La Moncloa intentant discernir on els porta això que Mas va explicar al Fòrum. Ja els plany...

Pel que fa a nosaltres la proposta mereix respostes. Espere que altres partits la polisquen i la facen encara més interessant. Però sobretot espere que la gent, que en som els veritables destinataris, sapiguem entomar-la i trobem la manera de fer-la possible.

Això no va de coalicions, ni de partits. L'envit és tota una altra cosa on la forma, efectivament, també és en bona part el fons. L'oportunitat és sobre la taula i a cadascú de nosaltres ens correspon ara decidir. Per mi no quedarà.