La jugada perfecta

Les jugades d'escac més elegants són aquelles que, amb el mínim de moviments, provoquen una mortaldat devastadora entre les peces del rival. En la lògica política d'Artur Mas hi ha una bellesa estètica demolidora, sustentada en l'austeritat d'una economia de moviments que obtenen el màxim grau d'eficàcia. El cas és que des de la conferència de Mas de dimarts passat a l'Auditori, no hi ha cap peça del tauler d'escacs que es mantingui en peu. Assertiu, transparentment ambigu (“els catalans no tenim cap problema per conviure dins l'Estat espanyol”), concís fins al punt d'imposar un calendari a la utopia, dimarts passat Mas va abatre totes les peces. Totes. Va caure Duran Lleida, fulminat: després del discurs de Mas ja només cal oficialitzar el trencament de facto de la coalició entre Convergència i Unió. Va caure Oriol Junqueras, que ha de triar entre, d'una banda, canviar l'eix de rotació d'un projecte històric que requereix unitat, i, de l'altra, cedir de manera sacrificial i apagadament feliç a l'absorció del remolí de Mas. Va caure el PSC, que ja no té prou mans per obturar els propis punts de fuga. Va caure Joan Herrera, que ara només pot escenificar que converteix la necessitat en virtut: arrapar-se al ferro roent de Podemos. La pulcritud democràtica de Mas fa caure també, un cop més, la retòrica d'oripell dels federalistes i/o terceraviistes: aquells que volen decidir el millor per a Catalunya sense que Catalunya pugui decidir. Mas també va fer caure el discurs obsolet d'un Estat que, al mateix temps que compta com a contraris a la independència els que no van votar en la consulta del 9-N, envaeix i nega competències a la Generalitat, tot aplicant, de facto, una supressió de l'autonomia. Tan sagaç, llegit, bíblic i clàssic, Mas fins i tot va entendre que, per salvar-se, ell també havia de caure. Com? Prometent la seva retirada de la política. És a dir, aspirant a la perdurabilitat màxima: la de l'Olimp, l'èpica i la memòria. La jugada perfecta, mestre.