Independència

Fa vuitanta-tres anys que vaig tenir la sort i la dissort de sentir-la propera. Aleshores jo era un marrec però, encara que us costi de creure'm, ho tenia ben clar, potser justament perquè la família no era mica d'aquest coll. El pare hi reia i l'àvia em deia pollastre de vuit rals. Anant a la seva, el Companys va proclamar la República Catalana des de l'ajuntament. No valia. Ho va fer en Macià des de la Generalitat. Una República Catalana Independent, però a Madrid no badaven i ens van enviar tres delegats dient que l'aital República no vendria un fil de roba a les Espanyes. Tururut viola. El Macià va afluixar, ho feia pensant en els fabricants de la Lliga que no li ho van pas agrair. A les tertúlies dels catalanistes de pro i de tro, l'Avi fou sempre “aquell ximple”. Com Mossèn Cinto l'enterràrem a plors de poble, el pare m'hi va dur. Mestre Companys va arribar a president amb mestre Tarradellas que li feia la guitza, tanta guitza que els barons de l'Esquerra el van treure del partit. Continuant amb el Companys, aquest va esclatar amb el castell de focs a sang i foc i garrotada del sis d'octubre. Van raure tota la colla a la presó, sortits al febrer, el mateix any esclatava la guerra i tant ell com el Tarradellas foren anorreats pel Negrín, que pel que fa a Catalunya era com el Franco. El Companys va tenir aquella bella mort que honora tota una vida i ens demostra una bondat de cor amagada sota les rauxes. El Tarradellas va fer una filigrana passant per una presidència que semblava desenfilada. Els de Madrid i la seva hipòcrita transición no van tenir més remei que acceptar-lo. Ara estem molt millor, anem per bon camí, el quefe de Madrid entestat i cec ens ha fet a tots separatistes, en això anem a una. Pas a pas, guanyant al temps i essent fidels al poble, que no es mereix alguns polítics que remenen segons la trista tradició catalana. No és un joc de paraules. No siguem mesquins, siguem magnànims. Que si ho som no hi haurà vençuts. Tots serem vencedors des del president fins al Peret Titella.