La temptació hegemònica
El meu amic Toni Puigverd, les encertades i subtils reflexions del qual es destil·len en articles periodístics, italianitza el seu discurs analític i escolàstic. Em complau particularment quan eleva el to d'aquest succint assaig que ell domina com pocs, i se serveix del discurs oral, minuciós i prolongat. És llavors quan es desborda aquesta fluència analítica plena de matisos, de concordances i discordances amb l'exagerat cabal de maniobres dialèctiques que inunda els media catalans i envaeix l'espai públic. Quan la polèmica resulta torrencial i invasora del privat, un comença a sospitar que s'està abusant de la llibertat de pensar en singular; se l'està, d'alguna manera, agredint. D'aquí que em plagui especialment l'incontaminat discurs, tímid i suggeridor d'Antoni Puigverd, un dels intel·lectuals més dotats i clarividents avui a Catalunya.
Un cap de setmana de convivència plujosa a lcor de Morella m'ha estat suficient per cerciorar-me de la frondositat de matisos, de la profunditat de les seves projeccions polítiques i de la seva estoica soledat gironina, gairebé un exercici monacal. Hi ha molta carn, substància pura en les seves tortuositats del “laberint català”.
El problema és gairebé idèntic al de la Guerra del Peloponès en l'antiguitat clàssica: atenencs cultes i respectuosos amb la individualitat destrossats per la força atlètica i bruta dels espartans. El triomf de la Força sobre la Raó.
Caminem en això? Artur Mas continua assajant fórmules d'agitació emocional cap a un objectiu llibertari. Atenes en aquest cas, ja que el seu cervell –i el dels seus deutors– no cessa de buscar argúcies i d'acumular arguments sobre cada hipòtesi, o cada conjuntura. Al contrari, l'eixam d'interessos uniformistes, aquesta elit d'oligarques mamons del Pressupost Nacional de l'Estat no en saben de subtileses, sinó de mandobles amb la Constitució a la mà. És l'Esparta del combat i de la força dels homes. Res a veure amb la Raó atenenca, amb el respecte a la sobirania de les minories, amb atendre les raons alienes i assignar a la conflictivitat dosis de diàleg i de centrisme, seguint la pauta del Liceo: “En medio está la virtud”. Queda clar que un Mariano Rajoy indolent, inapetent, i Déu sap si no acomodatici a la potència del “palco del Bernabéu” (avui l'elit de bona part de les nostres desgràcies) és una imitació d'aquell vell passotisme borbònic de l'“estar en Babia, predio en el que holgazaneaban los reyes de nuestra decadencia común”.
És conscient RAJOY DE cap a on ens condueix la seva escandalosa inapetència? Li convindria llegir els desqualificatius termes amb què Azaña liquida la tristíssima memòria del seu paisà Portela Valladares, el pitjor primer ministre de la II República, gallec com ell, registrador de la propietat com ell, Tancredo com ell. Algun dia la Història li llençarà en cara l'ús equivocat del Temps. Ell cristalitza, amb el somriure i el puro aquella sentència espartana de José María Aznar, quinta essència del castellanisme. Per què respectar les minories si tinc ja tot el poder? Aquella temptació hegemònica, Aznar la xifraria en una expressió que li vaig sentir de la seva boca: Quién me echa un pulso, lo pierde. Esparta en essència. Hauran après aquests castellans el poder de l'hegemonia, en el seu sentit gramscià? Estaran dogmatitzant el cinisme com a arma espartana? Als atenencs catalans, gens proclius a la força i només al comerç i al mercat, els amenaça una exclusiva alternativa de no apel·lar al tercerisme i al pactisme: l'estoïcisme com a virtut imprescindible per assumir el sofriment o la resignació. Tornarem a la Història, o aquest cop va de debò? Quina serà l'hegemonia triomfant: la dels cínics oligarques o la dels mercaders inflexibles del “jugador de pòquer” –segons Puigverd–, el president Mas? Potser caldrà lligar-se al pal major, com Ulisses, per no deixar-se arrossegar pel cant de les sirenes.
