Solidaritats

Potser perquè moltes nits veig col·legues seus aplegant bosses d'escombraries cames ajudeu-me, dues en una mà, tres a l'altra, i els veig com persegueixen l'alè terrible de la boca del camió on cal abocar-les; potser perquè sempre he pensat que alguns d'aquells esports de risc per a desvagats que ens ensenyen a les televisions són blederies si es comparen amb l'esport extrem que ells fan a diari, i potser perquè sé quins són, en aquests casos, els sous i els tractes de mercat, sóc dels que experimenten una solidaritat instintiva amb els treballadors d'A.J. Ruz de Sils que estan en vaga des de fa cinquanta dies.

L'empresa es dedica a la neteja viària i recollida d'escombraries de diversos municipis i treballa a bastament per a les administracions. Els vaguistes parlen d'intenses i extenses jornades laborals, de vulneració de drets, de sobreexplotació, d'amenaces, de vexacions, de racisme, de pressions per reprimir els drets sindicals i de l'acomiadament d'un dels treballadors justament per la seva actitud reivindicativa. I reclamen la negociació lògica i civilitzada d'un conveni, però, primer de tot, reclamen la readmissió del company. No costa gens interpretar-ho com una admirable exhibició de solidaritat que hauria des despertar moltes altres solidaritats. I és molt fàcil atribuir a la seva causa, com a la causa dels treballadors de Panrico, una dimensió simbòlica i entendre que la seva victòria també la tindria.

Són temps de precarietat, de pèrdua, de degradació de les condicions laborals, de competència desesperada per les engrunes i d'una regressió que afecta la immensa majoria. La força del treball ha perdut poder arreu, és veritat, però allà on predomina l'individualisme i la resignació encara es mostra més dèbil. Els vaguistes de Sils, amb les seves poderoses motivacions, no només resisteixen per un company i un conveni, també ho fan per dignitat. Per la seva i la de la majoria. Perquè cal, en aquests casos, recuperar una certa moral de victòria. I perquè convé interpel·lar les administracions i la seva responsabilitat com a representants de les voluntats col·lectives. Està bé que contemplem els residus que entre tots generem amb remordiments i que ens parlin de l'harmonia de l'univers i de la nostra condició de consciència del planeta, està bé que per assossegar-nos pintin els contenidors de colors pastel, però si després ens tapem el nas i, sense exigir cap codi ètic mínim, ni cap principi de justícia, s'encarrega que s'emporti les escombraries de la nostra vista a qui rebenta els costos amb més energia, tot és pura, simple i rodona hipocresia. Vostès mateixos, però de totes les solidaritats i generositats que s'invocaran aquests dies aprofitant la manyagueria de l'esperit nadalenc, en trobaran poques de tan dignes i vibrants i que reuneixen tants mèrits com la que ens convida a participar en la caixa de resistència dels vaguistes de Sils. Encara que no hi hagi creatius publicitaris que hi posin música i poesia per excitar emotivitats, la seva té tota la pinta de ser una causa digna, justa i necessària.