Doctrina

No tinc cap dubte que qualsevol jurista podria explicar amb gran claredat els matisos que expliquen com és que davant casos aparentment semblants s'adopta un criteri o altre que acaba, en conseqüència, amb l'obertura d'un judici oral o no. Perquè, com han pogut veure els últims dies, resulta que a la infanta Cristina la volen exonerar del judici pel cas Nóos pel fet que ni l'advocat de l'estat ni el fiscal hi veuen raons per acusar-la. És cert que l'acusació popular es manté, però resulta que amb això no n'hi ha prou.

Aquí s'aplica, o es vol aplicar, l'anomenada doctrina Botín. Aquest nom respon al fet que quan a Emilio Botín el van voler portar a judici pel famós cas de les cessions de crèdit, el Tribunal Suprem va determinar que no, que si el fiscal i l'acusació particular no hi veien delicte, llavors no procedia obrir judici oral.

Bé, podem estar d'acord o en desacord amb aquest principi, però segur que també trobarem juristes que ens argumentaran la solidesa d'aquesta presa de posició.

Ara bé: un temps després, al llavors president del parlament basc, Juan María Atutxa, el van voler portar a judici per haver desobeït en no manar dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, al qual acusaven de ser l'hereu de Batasuna. Tampoc hi havia delicte a ulls del fiscal ni de l'acusació particular, però sí de la popular. Així doncs, el Tribunal Suprem va reinterpretar la seva pròpia doctrina. En els casos de desobediència, quan no hi ha un perjudicat clar, amb l'acusació particular sí que n'hi ha prou per obrir un judici. Com, per cert, es va fer. Atutxa va ser condemnat i la seva carrera política va finalitzar.

I ara resulta que, en el cas de la infanta Cristina, torna a regir la doctrina Botín.

Segur que els juristes ens ho poden explicar i argumentar, però la impressió que li queda al ciutadà davant aquests fets ja saben quina és.