Impostors

Segurament sense proposar-s'ho, Javier Cercas, amb el seu darrer llibre, El impostor, ha completat una trilogia sobre la gestió de la memòria col·lectiva en relació amb episodis clau de l'Espanya contemporània. Bé, ell diria que la memòria és només individual i que són els historiadors els que posen en perspectiva els testimonis individuals. Tant li fa, perquè els seus mateixos llibres –com totes les operacions artístiques que evoquen el passat– acaben modulant, si són llegits com és el cas, el que en podem dir la nostra memòria cultural o, si volen, els nostres mites particulars sobre el passat. Amb Soldados de Salamina, Cercas va trobar milers de lectors que podien apropar-se al tema de la Guerra Civil més enllà de les batalles ideològiques dels protagonistes. Un text balsàmic per als fills i néts de combatents que no volien sentir-se ni vencedors ni vençuts. Amb Anatomía de un instante va oferir un relat minuciós del 23-F que ajudava a fixar la memòria de la Transició. I, ara, amb El impostor –a partir d'un estudi de cas– il·lumina la fràgil naturalesa d'allò que anomenen “memòria històrica”. Tres indagacions sobre el passat que passa i el passat que pesa. Tres indagacions sobre com gestionem el passat per acomodar-lo al present. Com les anteriors, El impostor és un relat trepidant, enlluernador i, malgrat un excés de tics, un llibre magnífic. Alguns diran que Cercas sempre escriu el mateix llibre. Potser sí, però cada vegada l'escriu millor i amb la història de l'Enric Marco –l'heroi mentider– Cercas fa un salt qualitatiu en el seu propi gènere i pot afirmar que ell, el novel·lista, hi posa els fets reals i el seu personatge, la ficció. La radiografia de les virtuts i les malifetes d'Enric Marco ens vénen a recordar que no hi ha impostor sense condicions favorables per a la impostura. I és aquí on, una vegada més, Javier Cercas –tot esperant la Història amb majúscules– mostra les precàries condicions del país per processar el seu passat.