No paris, Adrià

Ara ve Nadal. No matarem cap pobre gall (per la crisi i per ecològics). La tia Pepa no en vol cap tall. Endrapem Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà), l'última caminada literària d'Adrià Pujol Cruells. Mentre un dissabte a hores petites embolica cigarrets sense parar –i porros que li escantellen la brúixola–, beu cervesa calenta badant, recordant i pensant pels carrers de la ciutat comtal amb el mòbil a la mà, el narrador antropòleg, el volàtil Adrià, el Crusoe coetani, també trena un novel·la riu amb una llengua que, de tant flamant, esdevé antiga. Llengua i autor se sedueixen. La Rayuela catalana, no em passo. Les trampes dels mots: “Aquest no és el català que ara es parla”, ens diu. Doncs fóra genial que es parlés, contradic. Les notes mentals i els hipotètics twits que desestima (val més la fluïdesa a l'aire lliure, cap a ningú, que la submissió a les xacres socials) conviuen amb el sense mare i amb els anys a la Barcelona multiculti de rutines que nyafren l'humor. El narrador, empordanès, sap fer el pagès quan vol i girar la truita: pot carregar-se –i no li manca raó– les capelletes de la presumpta elit cultural, els dandis (“una modalitat de carronya”), els pòtols fanàtics, els bufanúvols malalts, els xarlatans enredaires i tot aquell que ruqueja. És un home llegit, viatjat, après, sublim. Venera la llengua. Dibuixa el silenci dels pobles, el tedi paquidèrmic de ciutat, esclareix que “les carpes són peixos”, el captiva la caça de conversa, sap collonar i mai no empra paraigua. Quan parla amb ell mateix fa de crític i s'ho confessa a sobre: “Ja no fas gràcia, amb els adjectius”, però el cert és que el lector flipa amb els adjectius, amb el làser blau de l'encenedor nou i amb tota la resta. Pujol Cruells s'enjogassa quan escriu, i aquesta gaubança ens arriba sense filtres. Riem molt amb l'escena del Vulgar i el Postmodern, i amb les diferències gos/gat. “Escriure senzill, tenir idees i expressar-les”, una fal·lera depassada amb triomf. Un obsequi per entendre per què som com som.