No paris, Adrià

Ara ve Nadal. No mata­rem cap pobre gall (per la crisi i per ecològics). La tia Pepa no en vol cap tall. Endra­pem Pica­dura de Bar­ce­lona (Edi­ci­ons Sidillà), l'última cami­nada literària d'Adrià Pujol Cru­ells. Men­tre un dis­sabte a hores peti­tes embo­lica cigar­rets sense parar –i por­ros que li escan­te­llen la brúixola–, beu cer­vesa calenta badant, recor­dant i pen­sant pels car­rers de la ciu­tat com­tal amb el mòbil a la mà, el nar­ra­dor antropòleg, el volàtil Adrià, el Cru­soe coe­tani, també trena un novel·la riu amb una llen­gua que, de tant fla­mant, esdevé antiga. Llen­gua i autor se sedu­ei­xen. La Rayu­ela cata­lana, no em passo. Les tram­pes dels mots: “Aquest no és el català que ara es parla”, ens diu. Doncs fóra genial que es parlés, con­tra­dic. Les notes men­tals i els hipotètics twits que deses­tima (val més la fluïdesa a l'aire lliure, cap a ningú, que la sub­missió a les xacres soci­als) con­vi­uen amb el sense mare i amb els anys a la Bar­ce­lona mul­ti­culti de ruti­nes que nya­fren l'humor. El nar­ra­dor, empor­danès, sap fer el pagès quan vol i girar la truita: pot car­re­gar-se –i no li manca raó– les cape­lle­tes de la pre­sumpta elit cul­tu­ral, els dan­dis (“una moda­li­tat de car­ro­nya”), els pòtols fanàtics, els bufanúvols malalts, els xar­la­tans enre­dai­res i tot aquell que ruqueja. És un home lle­git, viat­jat, après, sublim. Venera la llen­gua. Dibuixa el silenci dels pobles, el tedi paquidèrmic de ciu­tat, escla­reix que “les car­pes són pei­xos”, el cap­tiva la caça de con­versa, sap collo­nar i mai no empra parai­gua. Quan parla amb ell mateix fa de crític i s'ho con­fessa a sobre: “Ja no fas gràcia, amb els adjec­tius”, però el cert és que el lec­tor flipa amb els adjec­tius, amb el làser blau de l'ence­ne­dor nou i amb tota la resta. Pujol Cru­ells s'enjo­gassa quan escriu, i aquesta gau­bança ens arriba sense fil­tres. Riem molt amb l'escena del Vul­gar i el Post­mo­dern, i amb les diferències gos/gat. “Escriure sen­zill, tenir idees i expres­sar-les”, una fal·lera depas­sada amb tri­omf. Un obse­qui per enten­dre per què som com som.