L'últim full de ruta
Tothom preparat per sentir què dirà Joan Herrera demà, dilluns. Dimecres va ser el torn de Miquel Iceta; abans, com ja saben, van parlar Oriol Junqueras i Artur Mas. Hem de reconèixer que el pobre Herrera ho tindrà difícil. Ha arribat l'últim. El president Mas, com també ja saben, va dir que feia la seva conferència perquè volia marcar un full de ruta cap a la independència. Després, tot els altres han dit que ells també. Cadascun d'ells, doncs, ha mirat de marcar el full a la seva manera. El problema és que amb tantes rutes com ja hi ha marcades Herrera ho té difícil per marcar-nos-en una que sigui prou atractiva, prou engrescadora i, sobretot, prou diferent. Això de la independència és com anar a Barcelona: s'hi arriba des de molts camins, però com més a prop se n'és, més pocs en queden. És clar que el problema de l'Herrera podria haver estat molt pitjor: podria haver passat que ahir o que abans-d'ahir haguéssim vist Pablo Iglesias a qualsevol televisió d'aquelles que arriben també a Catalunya i que hagués dit que aprofitava que els catalans també el vèiem per marcar-nos el seu full de ruta en cinc minuts. Ho hauria tingut fàcil: és de xerrola ràpida i l'anem veient bastant sovint a les televisions, el Pablo! I a Espanya –això també ho saben– hi ha una tradició bastant sòlida de voler marcar els fulls de ruta de Catalunya. S'ho imaginen? Llavors, què hauria pogut dir el pobre Joan Herrera? Per sort, però, l'Iglesias no s'hi ha posat. És també per això que em sembla que no m'arrisco gaire ara si escric que demà veurem un Herrera que desbordarà l'Artur Mas, l'Oriol Junqueras i en Miquel Iceta per l'esquerra. Amb en Mas ho té fàcil. Com podria ser d'esquerres algú que tots els altres que es dediquen a fer fulls de ruta es posen de seguida d'acord a dir que és de dretes? L'Iceta ja és un xic més d'esquerres, però no ho és tant. I és força més espanyol. Això també és bastant unànime. Ens queda, doncs, en Junqueras. Aquest, d'espanyol no n'és gens, però per als que són d'esquerres és d'una esquerra que costa de creure. Sí, darrerament ell també parla dels aturats i dels que no tenen pis i de l'educació i de la sanitat, però en parla –com ho diria jo?– una mica com si no s'ho acabés de creure. És important, en canvi, que nosaltres ens creguem l'Herrera de la mateixa manera que fa una mica més d'un mes molts vam creure que havíem d'anar a votar. Ell, en canvi, primer va creure que no, després que potser sí i després qui ho sap. Sí, deu ser això. Tenir aquests dubtes deu ser també ser més d'esquerres.
