Distàncies

Hi ha episodis que desperten impressions tan intenses i rigoroses, emocions tan substancials que, de forma conscient o inconscient, determinen les fòbies i filies amb les quals plantem cara a l'existència. Potser no definitivament, ja que en l'àmbit de la política i de la sentimentalitat sempre cal ser prudent amb les afirmacions categòriques, però sí, com a mínim, durant el període en què es mantenen vives a la memòria. La notícia relativa als increments de sous dels gerents d'hospitals i empreses del sector públic sanitari català, en podria ser una.

Hem sentit moltes historietes exemplars i molta moralitat falsa amb relació als excessos de la despesa pública i a una vida regalada i per damunt de les nostres possibilitats, i moltes lloances sobre l'austeritat i les seves virtuts, i elegies contínues sobre els imprescindibles sacrificis del present. Hem vist la degradació general de sous i drets, reduccions de plantilles, tancaments d'ambulatoris i plantes, increments en les llistes d'espera i retallades de despesa fins a un punt en què ja és evident que la salut i la vida dels usuaris de la sanitat pública catalana han quedat afectades. I després d'haver estat víctimes i testimonis de tot això, saber que entre el anys 2013 i 2014 el pressupost de salut van registrar una retallada de 554 milions i que, a la vegada, en aquest mateix període, a alguns directors generals que cobraven 100.000 euros per executar aquestes alegres polítiques de contenció, se'ls va incrementar el sou en un 10%, et deixa una profunda empremta a l'ànim.

El conseller d'Economia, aquest savi al qual es veu que hem d'agrair que destini el seu temps, el seu geni i el seu verb embrollat al país, afirma que denunciar-ho és populisme i que els alts càrrecs treballen molt i han fet mèrits. La solidaritat i l'empatia amb el paisatge humà que et circumda, amb les persones i les seves circumstàncies, deu ser una pulsió instintiva, i no cal que siguin desnonats, aturats, o retallats. Els directors generals també ploren i pateixen pels salaris, i, esclaus com són d'altres ambicions i hàbits, se'ls fa difícil arribar a final de mes, i passar dels cent mil als cent deu mil euros pot assossegar algunes angúnies. No deu ser, segurament, ni el fet més escandalós, ni el més injust de la setmana farcida de fets escandalosos i injustos, i encara que sigui factible relativitzar-ho acarant-ho a exemples més terribles, són pràctiques que, en el context actual, emprenyen particularment, i, a desgrat del risc de convertir-te en un populista, és molt difícil impedir que la irritació es saturi i esclati en renecs que s'escampen per l'espai. Però, a més, esdevé evident l'existència de sensibilitats i concepcions del món molt distants, i queda una ombra a l'ànima i, quan arriba el moment en què t'assenyalen tots els horrors de terra endins que ja coneixem i esgrimeixen els interessos comuns per animar-te a sumar en governs o candidatures unitàries, és inevitable que no t'acabi de fer peça i que et preguntis si realment quan parlem de país parlem del mateix país.