‘Els bous'

Farà ara cent anys, el 1914, molts joves europeus van haver de celebrar la nit de Nadal a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. S'explica que a diversos punts del front els soldats van deixar d'escoltar els seus comandaments i van improvisar una treva. Els enemics van fer mitja part i es van dedicar a fraternitzar sense manies. Van entendre, ni que fos per unes hores, que aquella inflamació de discursos nacionalistes es traduïa, a la pràctica, en una matança entre iguals, en una guerra que, com totes, era una guerra civil. Un dels més celebrats poetes d'aquella catàstrofe, Wilfred Owen, ho va deixar escrit d'aquesta manera: “Jo sóc l'enemic que tu vas matar, amic meu.” Eren les paraules paradoxals que en el poema –Trobada estranya– dos joves morts s'adreçaven en algun lloc del més enllà, és a dir, massa tard. Pocs mesos després, un altre poeta anglès, Thomas Hardy, va escriure un breu poema que no ha perdut actualitat. Hardy havia viscut de dins les dècades prodigioses de l'època victoriana, havia vist de primera mà els prodigis tecnològics que havia portat la Revolució Industrial. I veia, ara, com la civilització de les màquines generava morts a una escala també industrial. Entre l'enyor d'un passat innocent i rural i la constatació d'un segle vint urbà, vertiginós, i mortífer, el poeta va escriure Els bous. Hardy evocava una vella creença de quan era petit, una història màgica que els vells solien explicar per Nadal i que deia que quan toquen les dotze, la nit de Nadal, els bous del món s'agenollen als seus estables. Qui es creuria una cosa així, avui dia?, es preguntava el poeta a la primera estrofa. A la segona estrofa Hardy, des del seu món despersonalitzat i carregat de progressos materials, es mostrava disposat a seguir qualsevol ancià que li digués “Vine, anem a veure com s'agenollen els bous”. Quan toquin les dotze la nit de Nadal, ara que som a les mateixes dates del segle XXI, molts voldrem creure –contra tota lògica– que els bous de Hardy encara s'agenollen.