90 anys de Josep Fornas
Aaquest 2014 que ja s'acaba han fet 90 anys, entre les que jo conec, algunes personalitats rellevants de la nostra cultura, com ara el filòleg i polític Jordi Carbonell, el pintor i arquitecte Antoni Peyrí i Macià (exiliat 50 anys a Mèxic, nét de l'Avi) i la poetessa gironina Isabel Oliva Prat. L'any passat va ser el torn del poeta reusenc Xavier Amorós, el prosista lleidatà Josep Vallverdú i el pintor barceloní Romà Vallès, sobre tots els quals vaig escriure el corresponent recordatori. Ara no voldria que se m'escapessin els 90 que complí l'octubre passat l'editor, empresari i mecenes antifranquista Josep Fornas i Martínez, amb el qual tinc un deure de gratitud, perquè el 1976 va esdevenir el meu primer editor. I alguns anys abans ho havia estat del meu pare, Xavier Garcia i Soler, a qui va publicar, entre d'altres, el llibre sobre el carnaval de Vilanova.
I és que “el senyor Fornas”, així l'anomenàvem a casa, era tot un cavaller, però d'aquells que, anant a cavall, procurava que els que veníem al darrere poguéssim pujar, com a mínim, en un ruquet. I això és el que féu, creant, el 1963, l'editorial Pòrtic, la Llibreria Claris (al carrer Pau Claris, de Barcelona, centre de contubernis de la més variada significació política) i participant en l'accionariat de les principals distribuïdores del moment.
Si algun lector està interessat en aquesta antropologia resistent, cultural, editorial i política, ha d'anar de pet al llibre de Mireia Sopena, Editar la memòria. L'etapa resistent de Pòrtic (1963-1976), publicat el 2006 per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, dins la col·lecció Biblioteca Serra d'Or. Allí hi trobarà tot el que jo no puc dir amb quatre ratlles. Però ara sí que és el moment de recordar, a més de les relacions personals i familiars que vam mantenir-hi, que el senyor Fornas – amb el corresponent bigotet de pèrit mercantil i assessor fiscal que era i amb el llacet negre distintiu de la seva catalanitat radical, que és el que ha estat sempre– va ser un avançat del que molt després, i ara mateix, es coneix com a memòria històrica, un concepte que segurament no agrada a alguns (potser ni a ell mateix), però que serveix per entendre'ns. En qualsevol cas, en aquells anys 60, quan altres editorials bombardejaven les llibreries amb manuals de bona digestió marxista, en Fornas –que també havia passat, breument, per aquesta inflamació ideològica– recuperava aquells escriptors, periodistes i polítics –liberals però no reaccionaris, esquerrans però no comunistes ortodoxos– d'abans de la guerra, que, a causa també dels maximalismes interiors, van haver d'anar a l'exili, i van ser la immensa majoria.
En la cèlebre Col·lecció de Biografies de Pòrtic hi desfilaren Claudi Ametlla, el meu estimadíssim Artur Bladé (amb la sensacional biografia sobre Francesc Pujols), Ferran Canyameres, Carles Pi Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. Poblet, Eugeni Xammar i tants d'altres, personal llavors desconegut i oblidat, i avui en prou feines tingut en compte. I a la col·lecció de Butxaca, més d'un centenar de títols, hi va publicar tot cristo vivent, dels nostres majors (Pedrolo, Vallverdú, Blai Bonet...) fins als que començàvem, com l'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (amb el seu cèlebre i segrestat llibre La generació literària dels 70), en Jordi Coca, el Josep Albanell, en Huertas Claveria, etcètera.
El senyor Fornas devia saber pel meu pare que jo intentava, essent estudiant de periodisme, fer alguna coseta en el ram de l'escriptura, i en una d'aquelles visites a la Llibreria Claris –mentre la seva eficaç i abnegada esposa, Clara Prat, ja difunta, exercia el seu art de tricotar– devien acordar alguna cosa com ara que “Digues al teu noi que m'enviï algun original”. Pobre de mi! Llavors, any 1975, pocs mesos abans de la mort de Franco, havia començat un llibre de retrats literaris de gent de la meva generació que es titulava Homenets catalans. Això és el que li vaig oferir, amb tan bon resultat, pel que ara comprovo, que quan vaig anar a signar el contracte d'edició, allà al seu despatx professional de l'avinguda del Marquès de l'Argentera, 17, davant de l'Estació de França, em va fer a l'acte un xec de 25.000 pessetes, que per l'època estava molt bé. Devien faltar dos mesos per la mort del caudillo, i vaig celebrar aquells calerons, que van permetre'm iniciar-me en aquest “diabòlic ofici d'escriure”, com deia el de Llofriu, també visitat, els anys 50, pels senyors Fornas i Manent, llavors joveníssim, com es pot veure en una fotografia que ha circulat darrerament.
