Opinió

Flocs de final d'any

Ja tinc escrita la carta als Reis per al 2015, amb l'esperança posada en l'entesa de la bona gent que cada dia s'esforça, a cavall de petits instants, que són l'únic temps real que existeix

A mit­jan mes, una amiga que estu­dia anglès a l'Escola Ofi­cial d'Idi­o­mes em comen­tava que, a la dar­rera classe del tri­mes­tre lec­tiu, el pro­fes­sor els va pro­po­sar fer dos grups en funció de la tria “a qui li agra­den les fes­tes de Nadal i a qui no”. En qüestió de pocs segons, una mul­ti­tud acla­pa­ra­dora es va situar al grup del “no”. Cal dir que tots els alum­nes de la classe sobre­pas­sen la qua­ran­tena. Ara que s'acaba el mes de desem­bre, em pre­gunto si és aquesta alguna raó de pes, cosa que des­co­nec, igual que ignoro els can­vis que es podrien pro­duir en el cas que la mit­jana d'edat dels alum­nes fos d'una quin­zena d'anys, vés a saber si no les con­si­de­ra­rien unes fes­tes super­guais o bé plas­tes que t'hi cagues (dis­cul­peu l'expressió però aquest és el llen­guatge de car­rer habi­tual en els joves que tracto cada dia). O sigui que m'estal­viaré de con­cloure, a par­tir del resul­tat anun­ciat al prin­cipi, que les fes­tes que estem vivint siguin unes de les més com­pli­ca­des de l'any, si es pot dir així, i que segu­ra­ment, això és con­seqüència directa de les mogu­des fami­li­ars que s'orga­nit­zen a l'entorn d'aques­tes dates. Perquè resulta que l'any ja va pel pen­dent, a collibè de l'home del sac, que diu adéu a l'àngel del por­tal i a tots els pare Noel com­prats al xino –mira que són hor­te­res i llet­jos que espanta– i està fart de rega­lets i d'àpats pan­ta­gruèlics que acos­tu­men a ser indi­ges­tos.

No patiu que ara em poso seri­osa. Em temo que, a molts de nosal­tres, aques­tes fes­tes no ens aca­ben d'agra­dar perquè hi tro­bem a fal­tar per­so­nes absents que ens estimàvem i que ens han dei­xat fa poc –o fa més temps, tant se val–, i perquè també ens tor­nen a enfron­tar als estira-i-arronsa fami­li­ars, que són incòmodes i can­sen d'allò més. Segu­ra­ment perquè les tertúlies fami­li­ars a vega­des enram­pen, ja que fan sor­tir a la llum peti­tes i grans des­a­vi­nen­ces, fruit de malen­te­sos, judi­cis o xan­tat­ges afec­tius que uns i altres ens infli­gim o patim. Encara no he dit a quin dels dos grup em posa­ria, i no ho penso fer, més que res perquè no ho tinc gens clar, què vols que et digui. I sobre­tot perquè després d'un any en què la salut ha anat i vin­gut com li ha donat la gana per la vida de la meva família, valoro més que mai aquests àpats com­par­tits. De la mateixa manera que m'adono de la importància que té viure el pre­sent, sigui dia fei­ner o fes­tiu, i apre­cio la com­pa­nyia que per­met la dosi justa de soli­tud –que no és pas cap mena de sole­dat estèril, ben al con­trari–, i el traspàs cap a un any nou. Els països són com les famílies, també estan car­re­gats de greu­ges i de malen­te­sos, quan no de deu­tes, i són addic­tes al psi­co­drama, com la majo­ria dels ciu­ta­dans que en for­mem part. Però tot cansa, i les des­a­vi­nen­ces entre els qui ens gover­nen i als qui hem enco­ma­nat que ens duguin cap a un grau més alt de lli­ber­tat s'han d'aca­bar lli­mant pel bé de tots. Pel que fa a mi, ja tinc escrita la carta als Reis per al 2015, amb l'espe­rança posada en l'entesa de la bona gent que cada dia s'esforça, a cavall de petits ins­tants, que són l'únic temps real que exis­teix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia