Flocs de final d'any

A mitjan mes, una amiga que estudia anglès a l'Escola Oficial d'Idiomes em comentava que, a la darrera classe del trimestre lectiu, el professor els va proposar fer dos grups en funció de la tria “a qui li agraden les festes de Nadal i a qui no”. En qüestió de pocs segons, una multitud aclaparadora es va situar al grup del “no”. Cal dir que tots els alumnes de la classe sobrepassen la quarantena. Ara que s'acaba el mes de desembre, em pregunto si és aquesta alguna raó de pes, cosa que desconec, igual que ignoro els canvis que es podrien produir en el cas que la mitjana d'edat dels alumnes fos d'una quinzena d'anys, vés a saber si no les considerarien unes festes superguais o bé plastes que t'hi cagues (disculpeu l'expressió però aquest és el llenguatge de carrer habitual en els joves que tracto cada dia). O sigui que m'estalviaré de concloure, a partir del resultat anunciat al principi, que les festes que estem vivint siguin unes de les més complicades de l'any, si es pot dir així, i que segurament, això és conseqüència directa de les mogudes familiars que s'organitzen a l'entorn d'aquestes dates. Perquè resulta que l'any ja va pel pendent, a collibè de l'home del sac, que diu adéu a l'àngel del portal i a tots els pare Noel comprats al xino –mira que són horteres i lletjos que espanta– i està fart de regalets i d'àpats pantagruèlics que acostumen a ser indigestos.

No patiu que ara em poso seriosa. Em temo que, a molts de nosaltres, aquestes festes no ens acaben d'agradar perquè hi trobem a faltar persones absents que ens estimàvem i que ens han deixat fa poc –o fa més temps, tant se val–, i perquè també ens tornen a enfrontar als estira-i-arronsa familiars, que són incòmodes i cansen d'allò més. Segurament perquè les tertúlies familiars a vegades enrampen, ja que fan sortir a la llum petites i grans desavinences, fruit de malentesos, judicis o xantatges afectius que uns i altres ens infligim o patim. Encara no he dit a quin dels dos grup em posaria, i no ho penso fer, més que res perquè no ho tinc gens clar, què vols que et digui. I sobretot perquè després d'un any en què la salut ha anat i vingut com li ha donat la gana per la vida de la meva família, valoro més que mai aquests àpats compartits. De la mateixa manera que m'adono de la importància que té viure el present, sigui dia feiner o festiu, i aprecio la companyia que permet la dosi justa de solitud –que no és pas cap mena de soledat estèril, ben al contrari–, i el traspàs cap a un any nou. Els països són com les famílies, també estan carregats de greuges i de malentesos, quan no de deutes, i són addictes al psicodrama, com la majoria dels ciutadans que en formem part. Però tot cansa, i les desavinences entre els qui ens governen i als qui hem encomanat que ens duguin cap a un grau més alt de llibertat s'han d'acabar llimant pel bé de tots. Pel que fa a mi, ja tinc escrita la carta als Reis per al 2015, amb l'esperança posada en l'entesa de la bona gent que cada dia s'esforça, a cavall de petits instants, que són l'únic temps real que existeix.