Innocència

En ser informat del naixement de Jesús, Herodes va fer degollar tots els infants de Betlem. Una salvatjada que no és pas aliena al món nostre de cada dia. Avui, potser per exorcitzar la brutalitat de l'espècie, s'evoca amb bromes aquella matança d'innocents i es considera lícit de fer innocentades: és a dir d'abusar amablement de la credulitat de la bona gent. Alguns diran, amb raó, que això és exactament el que passa diàriament en aquest país i que vivim amb una saturació, gens amable, de notícies que fan pensar que molts individus es dediquen a prendre el pèl als seus conciutadans tot l'any. Avui, però, se celebra la ingenuïtat. Perdre la innocència té els seus costos, excepte si s'ha fet en una biblioteca, que és l'únic lloc on, diu una lectora, pots perdre la innocència sense perdre la virginitat. La innocència és un defecte amb bona reputació. És un dels que la gent sol citar quan els demanen la seva petita imperfecció: sóc massa innocent. Comparteix rànquing amb els altres dos clàssics de la falsa modèstia: sóc massa sincer i sóc massa perfeccionista. Deixem-ho. Avui es tracta de pensar que no és mai tard per tenir una infància feliç… a l'edat que sigui. Picasso va entendre que fer-se jove porta molt de temps i, per això, deia que calia una llarga carrera per aprendre a pintar com un nen. Alerta amb les criatures, però, perquè molts creuen que no hi ha res de benèvol en aquests angelets que, en crueltat i egoisme, no tenen rival en comparació amb els altres animalets de la creació. Sembla que amb temps i paciència, a còpia de pares i mestres, la majoria aconsegueixen domar els instints bàsics, però el mite de l'edat de la innocència és intocable. El gran Chesterton, que era com un nen enorme, va trobar la manera de posar el trànsit de la infància a l'edat adulta en una sàvia perspectiva: “Els nens, com que són innocents, volen justícia. Els grans, com que ja no ho som, volem compassió.” Potser la llufa vol recordar que són aspiracions compatibles.