Desclot
Els cors migpartits
L'endemà de la visita pastoral de Pablo Iglesias a Barcelona el diari llum i cresol de la cavalleria progressista espanyola proclamava en portada que Podemos “disputa el vot als independentistes”. Exactament això pensen i exactament això els agrada. Després d'haver-ho intentat de dalt a baix i per la dreta i l'esquerra amb Ciutadans, sense alçar un gat per la cua, els diaris d'esquerres i els de dretes –és a dir, els conservadors i els reaccionaris– de Madrid han trobat finalment l'àngel exterminador de sedicions separatistes. Enhorabona! Pablo Iglesias no és Alejandro Lerroux, però en fa les funcions. L'emperador del Paral·lel disputava la parròquia al catalanisme des de falses posicions d'esquerra obrerista. El preu a pagar –el preu que havia de pagar l'Estat– eren els capellans, però, com que havien vingut al món a patir, no venia d'un purgatori més o menys. Pablo Iglesias pot bescanviar il·lusions –substituir-les– a la Catalunya actual. La il·lusió d'una Espanya diferent contra la il·lusió d'un estat independent. N'hi haurà que se'l creuran. Angelets. El marbre no s'escalfa amb besos. Ja vindran els plors, però pel camí potser es perdran uns anys. Ai! Proclama Iglesias que és la solució contra “la casta”, però cal demanar-li qui fa més por i desperta més ràbia a la seva casta, ell mateix o Artur Mas. El sant de Podemos ha migpartit el cor de l'Espanya que mana. Els disgusta perquè aspira a substituir-los. Els agrada perquè vol substituir l'independentisme. Doctor Freud!