Un vers, si us plau

Aquests dies, a poques cases amb mainada hi faltarà algun d'aquells poemes de Nadal que mal anomenem versos, prenent la part pel tot, ni que sigui perquè caigui alguna moneda després de recitar-lo dalt de la cadira. Però aquest no tindria perquè ser un territori exclusivament infantil. Potser molts adults tenen una visió pueril o sentimentaloide de la poesia. És una visió parcial. Casaments, esqueles i àpats nadalencs semblen tres espais en els quals a la poesia, que obté tan escassa atenció en general, se li atribueix una capacitat expressiva i emocional superior. No en fem gaire cas, de la poesia, però resulta molt significatiu que després citem poetes a les esqueles. De la mort, sobretot si ens toca de prop, no acostumem a fer-ne broma.

De fet, igual que Nadal ajunta el paroxisme de les compres amb l'exultació infantil i les taules excessives amb la felicitat del retrobament familiar com les dues cares inseparables de la mateixa moneda, la poesia nadalenca ens ha deixat molts versos xarons i molts de ben pertinents. ¿No s'adiu amb el nostre present el Poema de Nadal de Sagarra que ens commina a “esborrar la gran malenconia / del nostre món atabalat. / Del nostre món de crits i arpelles, / de mandrejar encomanadís, / del nostre món cansat i gris, / de miserables coses velles / emmascarades de vernís, / del nostre món tan lluny de les estrelles!”? ¿Hem perdut per complet del sentit de transcendència? El poeta Carles Torner ho diu en un llenguatge modern: “Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora, / abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes, / abans dels metros, dels llaguts i dels trineus, (...) quan tot era un mantell de buit molt fi / i el negre un sol color sense cap vora, / aquest dolor d'infant que plora / ja era aquí.” Particularment, hi ha un poema que no puc evitar de recordar –i dir, si em deixen– any rere any. J.V. Foix va escriure molta poesia de circumstàncies –que no vol dir necessàriament menor– i, és clar, molts poemes de Nadal. En un d'inclòs al llibre Onze nadals i un cap d'any s'imagina en set estrofes quina seria l'ofrena que duria a Betlem si fos marxant, pagès, hortolà, pescador, bus o pastisser, i la vuitena conclou: “Però no ho só! Tinc cabana / I llibres, pertot, en feu; / Faig el sord a la campana / -O bé escric a l'altra plana / De la Llei que Vós dicteu. / Us duc només l'esperança / Que, Contrast de la Balança, / Alceu els ulls i em mireu”. Que tinguin felices festes.