Els cubans que saben dels diversos pobles d'Espanya diuen que després dels americans qui més es preocupa per Cuba són els catalans. Una mica exagerat, el cubà és magmàtic, però és a Catalunya on hi ha, i hi ha hagut, més controvèrsia política, solidaritat i ajut, aval o condemna del castrisme. Els catalans, també per raons històriques, duem Cuba al cor.

Cuba té una història tràgica i fascinant, des del descobriment per Castella fins al present. De passar de ser el nus de poder on es coordinava el domini colonial espanyol, empori d'esclaus i lloc cobejat amb delit per l'Anglaterra imperial i senyora de mig món, que la intentarà posseir per via comercial i militar quan hom veu la decadència irreparable del Regne d'Espanya al llarg de tot el segle XVIII, a ser zona econòmica clau quan el lliure canvi s'incrementava notòriament entre la metròpoli i l'illa, però amb un futur esplendorós si s'obria al mercat gegantí que seria tot el continent americà, sobretot els EUA.

Hi havia un problema, la por del contagi haitià, revolució triomfant dels esclaus d'origen africà, mantingué les illes de les Antilles, Cuba i Puerto Rico sota domini espanyol. Al llarg del XIX Espanya potencià l'emblanquinament, la raça blanca, a les dues illes caribenyes tot potenciant l'emigració espanyola. Els catalans des de la llibertat de finals del XVIII eren el sector preponderant en el comerç i certes activitats industrials. Tabac, rom, sucre, d'aquí prové el concepte “sacarocràcia”, i també, activitats esclavistes. Força lucratives en estar prohibides i amb la complicitat dels militars destinats, les veritables autoritats, amb l'ajut dels punts clau geogràfics o mariners canaris i gallecs.

Trobem catalans destacatsa a l'Ejército Rebelde contra Espanya quan la guerra de 1898 o en la proclamació de la independència i els primers nomenaments d'una “ Cuba libre”. El nou país en poc més d'un segle havia passat de ser un dels més rics del món pel gairebé monopoli del sucre, per això volien disposar dels seus beneficis que de forma parasitària creien que s'enduia Espanya, a ser un país de demografia i pobresa galopant. Els EUA els faria una competència imperial i les vaques esdevingueren magres.

Governants corruptes, dictadures i corrupció, ser l'illa quasi un casino sense llei i centre de prostitució van dur a una guerrilla amb èxit a conquerir el poder. Cuba amb Fidel Castro i el Che, als morros de Florida, serien la bufetada més forta que els americans rebrien durant la Guerra Freda. I encara després de la caiguda del comunisme. EUA els ha imposat tota mena de dificultats per enfonsar el règim. Aquest ha resistit. D'intents d'invasió i assassinat dels seus dirigents, etc. a aïllar-los políticament al propi continent, i l'intent d'ofegar-los econòmicament. Un règim monolític comunista que té detractors i defensors apassionats en el nostre país.

Ara comença una època nova després de la Revolució dels Barbuts de 1959. Amb l'intercanvi que s'inicia, amb l'obertura i les relacions bilaterals entre Cuba i EUA s'evita un futur dramàtic, i potser violent, per a l'illa. Els teòrics somnis socialitzadors quedaran al marge, se sabran tota mena abusos de poder, l'exèrcit podrà canalitzar vies de participació de la societat. La Cuba que vol ser com qualsevol país de la zona podrà presentar uns avenços reals en els camps escolar i mèdic, però no en el social, laboral o universitari. El futur depèn del turisme, de l'ecologia, de la inversió de capitals forans regulats per la comunitat internacional. El futur implica la lliure opinió democràtica dels cubans. No és fàcil el procés cubà, hi ha tot l'entramat de poder de molts anys de castrisme, però el dilema és clar, o renovar-se i evolucionar o l'allau dels cubans del segle XX els passaria per damunt. No hi ha la URSS i Veneçuela ven el petroli sota mínims.