Plans

Començat l'any ens hem d'afanyar a fer plans. Per això me n'he anat corrents a trobar dos vells amics que sempre he considerat assenyats i amb perspectiva històrica. L'un es diu William Hazlitt. Ara ja no li fan cas, però era molt escoltat a principis del dinou, en ple romanticisme. Ell va ser el prosista d'una generació d'anglesos poetes. L'altre amic –ja s'imagina el lector que també deu ser mort– és Robert Louis Stevenson, el famós autor de L'illa del tresor, un escocès que va acabar els seus dies a Samoa, estimat per una gent que li deien “Tusitala”, és a dir, “el que explica contes”. Quan Stevenson va néixer feia vint anys que Hazlitt era mort. Aquests dos amics que ja només freqüento en els seus escrits tenien en comú un gran pla per passar la vida: caminar. Tots dos van reflexionar sobre l'art de caminar i tots dos van coincidir que no hi ha millor projecte en aquest món que anar-se'n a caminar i fer-ho, això sí, sense companyia. L'home que camina sol, venien a dir, sent plenament la llibertat, aprèn a mesurar l'univers a escala humana, i connecta amb la textura essencial de si mateix. Els desconeguts que es troba pel camí són també part del paisatge i no el distreuen (com ho faria un acompanyant) dels plaers íntims de la passejada. De fet, qui deia aquestes coses era Hazlitt, però Stevenson –cinquanta anys més tard– proposava que es gravés amb impostos especials la gent que no havia llegit Hazlitt. Stevenson hi afegia que el caminant ideal no ha de tenir altra noció del temps que no sigui la que ve marcada per la son o la gana. Parlava d'un caminant que arriba a un poblet sense rellotges on ningú sap el dia de la setmana tot i que una intuïció especial els fa endevinar quan és diumenge i on només hi ha un individu que diu que sap quin és el dia del mes, però que no l'encerta mai... En fi, els plans de futur de Stevenson apuntaven a viure caminant i a viure la vida sense portar el compte de les hores que, segons ell, era el més aproximat a viure per sempre.