2015: els quatre grans fronts

La democràcia liberal –que històricament i per ara ha estat l'únic sistema democràtic poc o molt solvent– es renova i es legitima gràcies a eleccions periòdiques. No és estrany, doncs, que, malgrat tots els errors i els retrets que acumulen els sistemes democràtics representatius, és en les eleccions on s'acumulen les esperances. Les il·lusions de fer-ho millor col·lectivament. Per això i seguint el cató tradicional, aquest 2015 que acabem d'encetar és un any d'esperances quàdruples. Hi haurà eleccions municipals, potser a Catalunya, a Espanya i al País Valencià i les Illes Balears. N'hi haurà per amunt i per avall. I tant de bo que les conseqüències que se'n derivin facin a la majoria la vida una mica més satisfactòria.

Les primeres eleccions que podrien venir, al març o a l'abril, seran les del Parlament de Catalunya. Només cal que Artur Mas i Oriol Junqueras s'hi posen d'acord. No hauria de ser tan difícil. El president de la Generalitat sap que el president d'Esquerra no acceptarà la seva proposta d'integrar els respectius partits en una candidatura unitària. El president d'Esquerra sap que no pot exigir que el president de la Generalitat convoqui eleccions quan ell vol. Tots dos saben també, a més, que després de les eleccions i si les opcions independentistes les guanyen, necessàriament hauran de confluir en una estratègia comuna i compartida. Tot això no sembla tan complicat. Per tant, acord de mínims, llista transversal encapçalada per Mas, dues llistes més d'Esquerra i la CUP, un para-sol que els doni l'ombra que necessiten, i tota l'audàcia i la generositat que calgui per fer front a les tempestes que els enviaran tots els poders de l'Estat.

Les segones eleccions seran les municipals. Es vulgui o no, també seran poc o molt plebiscitàries. És cert que els electors locals trien els governs que consideren més adients per a la gestió més pròxima. Com també ho és que a Catalunya ara tot té una lectura inequívocament nacional. Si Convergència, Esquerra i la CUP superen la majoria absoluta en les eleccions al Parlament però després no repeteixen el mateix resultat a les municipals, les lectures que se'n faran tindran un aire interessadament dissuasiu. Les municipals seran també una revàlida nacional. Però oferiran més lectures. Permetran aclarir, per exemple, la vitalitat de les candidatures paraigua que es proclamen regeneradores i que es presentaran en les grans ciutats. Els Guanyem d'Ada Colau, Iniciativa i Podemos. També serviran per saber fins a quin punt la CUP aguanta aquesta empenta. Finalment, caldrà veure en què queda també el gran poder metropolità del PSC. El resultat d'aquestes eleccions serà determinant per a la continuïtat de Miquel Iceta com a primer secretari del partit. Per a l'estabilitat immediata del PSC. Sigui com sigui, el mapa consistorial que en resultarà serà més fragmentat i les gestions municipals es complicaran de valent.

Les terceres eleccions seran les del Parlament Balear i a Corts Valencianes, que es faran amb les municipals. Més en el cas valencià que en el balear, hi ha en joc la fi d'un règim. El final de l'hegemonia del Partit Popular, que ha governat totes les institucions valencianes en les darreres dues dècades i que ha devastat el país. El PP ha ensorrat l'administració pública, l'autogovern, el teixit productiu, l'estructura financera i la llengua i la cultura catalanes. La gran incògnita és si els partits de l'oposició seran capaços d'estructurar una alternativa de govern creïble i solvent. A les Illes se sabrà si José Ramón Bauzà cau víctima de l'onada de descrèdit que pateix el seu partit o aguanta com a opció “renovadora”. Si ho fa, el model balear s'acostarà perillosament al valencià. En tots els sentits.

Les últimes eleccions seran les espanyoles. Queda un any turbulent perquè es facin. Pot passar de tot. Però sembla raonable pensar que les podria guanyar el PP, seguit de Podemos i amb el PSOE, migrat, com a tercera força. Això és governable? Pablo Iglesias i les restes del naufragi del socialisme espanyol tindran la paraula.