Sobirania divina

Si el 2014 vam commemorar el tricentenari d'un fet bèl·lic –guerra, setge, resistència i derrota–, el 2015 es compliran 300 anys del saqueig polític dels vençuts, amb l'abolició de les Constitucions Catalanes i la liquidació de la sobirania dels regnes de la Corona d'Aragó. Allà va néixer la “soberanía nacional” espanyola, avui dia convertida en mur de contenció on la casta (i la no-casta) política espanyola s'enfila per contemplar la molesta reivindicació sobiranista catalana, ja la facin 1,8 milions de persones en manifestació, el Parlament amb una declaració aprovada per majoria absoluta, o 2,5 milions de catalans desobeint la legalitat espanyola per exercir simbòlicament el seu dret d'autodeterminació, és a dir, la seva sobirania. Els és exactament igual. La seva coartada “democràtica” és una Constitució aprovada en referèndum que consagra la dita “soberanía nacional” i la seva “indisoluble unidad” i amb aquest escut el president Rajoy en té prou per negar tres vegades i trenta-tres si cal el dret a decidir dels catalans. Per això és rellevant recordar que ara farà tres-cents anys, a través del Decret de Nova Planta, Felip V no només va abolir la legalitat catalana per implantar la castellana, sinó que es va arrogar la sobirania de la Corona d'Aragó invocant el dret diví que el convertia en rei i única font de sobirania. Eren temps de monarquia absoluta i d'antic règim, ja se sap, però la cosa devia tenir avantatges (per a Espanya) perquè la Constitució Espanyola de 1837 va derogar l'absolutisme, però no la sobirania divina, espanyola, única i indivisible. Les Repúbliques, tan rupturistes i anticlericals elles, no van tenir cap descortesia cap a la tradició divina i, no cal dir-ho, aquell que es va fer dir Caudillo de España por la gracia de Dios i els seus hereus de la transició. Per això, en el fons, el procés sobiranista enfronta els que aposten pel dret democràtic i els que es refugien en el dret diví.