El paradís

Espero que després de plorar, d'omplir els carrers i de donar-nos la raó entre nosaltres, els europeus també dedicarem una estona a reflexionar. Potser és esperar massa d'uns assassinats, però a mi m'agradaria que la carnisseria de París contribuís a transformar la identitat europea. No demano que ens autoflagel·lem. Ni que exhibim davant dels nostres enemics les nostres nafres i febleses. Tot i així em sembla que la carnisseria de París ens hauria de fer una mica menys retòrics i una mica més realistes. Una mica més respectuosos amb nosaltres i amb els altres. Si tota aquesta sang no serveix per donar gruix a la cultura europea és probable que acabi aconseguint l'efecte contrari. Perquè el que ha passat amb Charlie Hebdo no té a veure només amb la follia islamista. També té a veure amb una Europa mimada i capritxosa que s'ha avesat a viure per sobre de les seves possibilitats. Compte, perquè si no responem bé les carnisseries de París serviran per infantilitzar encara més la societat europea, com ETA va servir per banalitzar la democràcia espanyola. La brutalitat i el melindrisme es complementen i es retroalimenten, a Catalunya ho sabem bé. The New York Times no ha reproduït les portades de Charlie Hebdo perquè no publica imatges que puguin ferir la sensibilitat religiosa dels lectors. És veritat que les caricatures són només l'excusa, el pretext d'un ressentiment antic –i cíclic– que vol intimidar-nos. Però hi ha una Europa que ha predicat la mort de Déu a canvi de benestar material i que ara no pot pagar els seus deutes amb el nihilisme. Hi ha una Europa que ha basat el seu prestigi en la destrucció de les creences íntimes dels altres i que ara veu girar-se contra ella ordes d'hereus desposseïts. Ens agradi o no, haurem de defensar la nostra llibertat amb més coratge i més intel·ligència, assumint costos que fins ara no prevèiem. Ens han expulsat del paradís i la història no és un balneari. Ni la llibertat d'expressió ni les rialles no han sigut mai políticament neutres.