Depressius

Com cada any per aquestes dates m'he trobat el meu amic, el depressiu, per les escales. L'any passat me'l vaig trobar esbufegant pujant les escales. Aquesta vegada me l'he trobat esbufegant baixant les escales. M'ha vingut a dir que aquest era el gran progrés en relació amb l'any anterior: “Ara també esbufego baixant les escales.” L'avantatge, segons ell, és que si hem passat un any ja en queda un de menys –per dir-ho amb les seves paraules– “perquè s'acabi tot plegat”. Confesso que, encara que pot semblar un tipus poc animat, jo li professo una gran simpatia. El trobo entre entranyable i divertit. Aquesta vegada m'ha confessat que gairebé ja no parla si no és per renegar i proferir blasfèmies vàries. En altre temps mantenia alguna espurna d'esperança i la manifestava a l'estil d'aquells inefables personatges de Sempé: “Vaig provar el cristianisme..., després el socialisme..., el marxisme..., ara provaré l'erotisme.” Pel que sé, l'erotisme –si és que realment el va poder provar– no li va solucionar gaire res. Quan li reconec que les seves raons pel pessimisme revelen una ment reflexiva i profunda, m'agraeix el comentari i em diu que, malgrat tot, ha experimentat moments de felicitat. El problema –es lamenta el meu depressiu– és que quan això li arriba s'adona que les raons per les quals se sent feliç són absurdes o ridícules i això el deprimeix. I no sortim d'aquest cercle viciós. Al replà de les escales li dic que estic segur que l'any 2015 li canviarà la perspectiva de les coses i que ens ho passarem la mar de bé. Em mira de reüll i em diu el següent: “Mira noi, no em vinguis amb romanços ara. D'ençà que ha començat l'any només noto un canvi: abans m'aixecava del llit d'una revolada i em posava a fer una cosa o altra. Ara, quan estic a punt de treure'm els llençols del damunt m'aturo, reflexiono, dubto i, d'una revolada, em torno a posar dins dels llençols. Vet aquí.” I ara sí que el veig definitivament com un personatge de Sempé que s'allunya esbufegant... escales avall.