‘Je suis Noor aussi'

El brutal atemptat contra Charlie Hebdo ens ha deixat en estat de xoc. Però més enllà de la rotunda condemna, cal reaccionar davant el fanatisme. Ara bé, paradoxalment, per fer-ho adequadament, Europa ha d'assumir que no és la víctima principal del terrorisme gihadista. Malgrat els darrers crims de París o dels atemptats dels trens de Madrid o del metro de Londres, l'activitat terrorista dels fanàtics gihadistes es concentra a diari al Pakistan, l'Iraq, Nigèria o Síria. Amb milers d'innocents víctimes musulmanes. Europa hauria de liderar la lluita contra tot fanatisme des de la seva multiculturalitat, però les nostres societats haurien de sentir com a pròpies totes les víctimes gihadistes. Cal que diguem ‘Je suis Charlie et Noor aussi'. Noor és una noia dels 132 infants morts a l'escola pakistanesa atacada pels talibans recentment. Com no podem fer cap distinció entre uns fanàtics que perpetren una massacre a París sota la bandera de la mitja lluna o un que ho fa a Oslo atacant un congrés de les joventuts socialistes noruegues empunyant la creu gammada. Sota el diferent color de pell dels assassins, tots ells igual d'europeus, hi ha les mateixes idees feixistes. Són els nostres monstres particulars, a qui tenim la responsabilitat de plantar cara sense distinció. I no podem permetre que la por que legítimament a tots ens envaeix després d'un atac terrorista es dupliqui en els musulmans europeus perquè al temor de ser víctimes de la barbàrie gihadista com tothom –en els atemptats d'Atocha van morir també molts musulmans– s'afegeixi la por al rebuig o, fins i tot, a atacs racistes per part d'alguns compatriotes. O és que no som tots compatriotes al marge de la religió o el color de pell? Perquè si arribem a la conclusió que els catalans, espanyols o francesos musulmans no són uns compatriotes més dels que professen altres religions o dels que no en seguim cap, ja podem ben dir que la guerra contra el fanatisme l'hem perdut. I això sí que fa terror!